Any 1 després de C

No et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu per al teu país.

John Fitgerald Kennedy

Sembla com si hagués passat molt de temps, però només érem a l’inici del confinament. Ens havien dit que per seguretat no podíem sortir de casa i la mesura ens devia semblar tan estranya que alguns van voler veure en aquella circumstància inèdita un atac benintencionat de les forces de la natura. A l’univers virtual es van viralitzar una mena de vídeos amb imatges d’una natura ferotge i embravida que expressaven la idea utòpica que aquesta crisi havia esclatat amb el propòsit ocult de provocar una frenada global i catàrtica que hauria de donar pas a un món millor, més habitable, més just. Però semblava més una esperança, un clam, que una teoria amb fonament; era i és la necessitat de veure el virus com un pretext per adonar-nos que no podem seguir d’aquesta manera, que hem d’aturar aquesta escalada cap a la destrucció ambiental del nostre hàbitat i aquest sistema econòmic depredador que provoca a més tanta desigualtat i injustícia social. Un desig ingenu que neix de la creença que el món és un lloc poblat només per bones persones que lluiten plegades en una mateixa direcció per a assolir el bé comú. Una idea que pressuposa que allò que anomenem humanitat és un tot, és un nosaltres, units i amb sentiment de comunitat. Potser un temps ens ho vam creure que podria ser així, però la Història ens ha de servir per recordar-nos que mai no ha estat així i l’organització social i econòmica actual tampoc no deixa entreveure que anem en aquesta direcció.

Què ens ha fet suposar que ara seria diferent? Que després de la COVID-19 canviaria tot? Que es produiria una mena de reset a escala mundial del qual en sorgiria un món millor, més just, més habitable? Que la pandèmia marcaria un abans i un després, com si tornéssim a començar i el 2021 esdevingués l’any 1 després de C? Semblaria una ingenuïtat pensar d’aquesta manera tret que governants i ciutadania estiguéssim realment disposats a operar aquest canvi. Des d’alguns sectors, se senten veus exigint als Estats que aquesta vegada assumeixin la crisi, perquè la depressió econòmica que ens ve a sobre no pot recaure un altre cop sobre una ciutadania que mai no s’ha arribat a refer de la crisi anterior. En definitiva, que en comptes de rescatar la banca, ara sí o sí s’ha de rescatar la gent. Que el balanç d’aquesta emergència no pot tornar a ser que hi hagi una major part de població més empobrida en benefici d’una minoria, sempre més petita, impúdicament enriquida. Seran capaços els Estats, les primeres potències que ho decideixen tot i els qui hi ha al darrere, impedir que aquesta nova recessió perjudiqui només i exclusivament la part més desfavorida de la població?

I encara més – i és aquí on em serveix la tan citada frase de J.F. Kennedy que encapçala aquest escrit – què estem disposats a fer nosaltres, els ciutadans que també formem part d’aquesta immensa majoria de població? Què està disposat a fer cadascú de nosaltres, des del seu microscòpic àmbit personal i les seves possibilitats, per endegar aquest canvi global? Doncs sí. És aquesta també la pregunta que cal fer-se si el nostre somni d’un món millor és un desig sincer. I com que prefereixo veure les coses en termes globals, només canviaria unes paraules de la frase de J.F. Kennedy: en comptes de “el teu país” hi posaria “el món”. I així, a tots aquells que diem que desitgem un món més habitable i més just ens diria, citant una bona amiga meva: que cadascú de nosaltres es reuneixi amb ell mateix per saber quins canvis està disposat a fer, quines renúncies potser, en benefici de la comunitat. A què estem disposats a renunciar per a què el món sigui més igualitari, més respirable, més humà, més generós amb les persones, totes, i amb la natura, una. Per començar, se m’acut que podem revisar a fons els nostres hàbits de consum. Establir noves prioritats, distingir entre necessari i superflu i desprendre’ns d’allò que no és essencial, ara que hem après a reconèixer l’essencialitat d’alguns productes i serveis. Potser ens adonarem que en comptes de renúncia és un guany de llibertat inesperat. Afavorir el comerç just i el de proximitat, no amb l’ànim de boicotejar ningú sinó amb l’objectiu de beneficiar sectors més desfavorits. Revisar la nostra mobilitat, laboral i d’oci, reduint-la o buscant alternatives més sostenibles. Dedicar-nos als altres, dedicar una part del nostre temps a ajudar persones més vulnerables que la pandèmia ha fet visibles o convertir-nos en membres actius d’associacions humanitàries. I últim però no menys important, esdevenir ciutadans compromesos i crítics amb la gestió política sigui del color que sigui, independentment si la fan els “nostres” o els “altres”, i mobilitzar-nos per exigir-los responsabilitats en la seva gestió.

Altrament, si l’única cosa que som capaços de fer és enviar-nos vídeos bonics, amb música efectista, on una veu en off, intencionadament dramàtica, va recitant obvietats sobre el desig d’un món millor, més just i respirable, per després oblidar-nos-en al cap de cinc minuts, aleshores no cal que fingim més. Acabarem abans en reconèixer i acceptar que formem part de l’engranatge, que en som una peça més i que, en realitat, no volem que res no canviï si el canvi significa perdre algun dels suposats privilegis que tenim. En definitiva, respondre amb sinceritat a la pregunta de Mr.Kennedy i reconèixer que en realitat no estem disposats a fer res per al nostre món o, millor encara, admetre sense embuts que ens sentim impotents davant d’aquest sistema econòmic monstre-fagocitador en què estem atrapats.

Diuen que res no tornarà com abans, que anem cap a una nova realitat, que potser al començament ens costarà d’acceptar i que enyorarem una certa vida d’abans, però amb el temps ens hi adaptarem, obedients i resistents, perquè si alguna certesa tenim és que sobrevivim gràcies a la nostra gran capacitat d’adaptació. I així, passarà el temps, la novetat deixarà de ser-ho i esdevindrà norma, ens hi acostumarem… aleshores ens tornarem a refugiar en el nostre smartphone i, desmemoriats, tranquil·litzarem la nostra consciència mirant vídeos d’aquells que ens prometen la il·lusió d’un altre món, més humà, més sostenible, més just.

Polifonia de pandèmia

People talking without speaking, people hearing without listening

Simon & Garfunkel

Quan va començar el confinament per la pandèmia de la COVID-19 els humans estàvem molt excitats -una mica massa pel meu gust- i els qui per combatre el virus només havíem de quedar-nos a casa, en comptes d’aprofitar la novetat d’aquella reclusió sobtada per endinsar-nos, tal vegada, en un camí d’introspecció silenciosa, ens vam dedicar a transmetre al món, de manera sorollosa i a través de tots el mitjans possibles, què en pensàvem d’aquella situació excepcional i com ens preparàvem per a viure-la. En poc temps ens vam organitzar i l’univers virtual es va revelar, un cop més, com una eina de possibilitats infinites. Les xarxes treien fum! De cop i volta tots, tancats a casa, havíem de fer i, sobretot, compartir moltes coses. Des de notícies fiables a les fake-news més rocambolesques, des d’acudits sobre el confinament a bulos de tota mena amb recomanacions encara més absurdes; des d’una activitat frenètica de trobades, concerts i espectacles on-line a gimnasos improvisats a casa davant de youtubers instructors de fitness i ioga, sense oblidar la novetat del tele-treball i la formació a distància forçosos o tot el magma de teoria conspiracionista que, des de sempre, té en l’univers virtual l’aliat principal.

Per la seva part, els encarregats de gestionar la crisi també han parlat i parlen molt -un xic massa potser ells també- sobre les seves actuacions i presa de decisions. Imagino que, temorosos que se’ls pugui acusar de poca transparència han comparegut i compareixen tantes vegades als mitjans oficials que a hores d’ara més que transparents comencen a ser invisibles. Em pregunto si calen tantes rodes de premsa i si no seria més prudent comunicar menys i de manera més concisa, evitant tota tendència a l’especulació. Gestionar i comunicar en temps d’incertesa és, sense dubte, el nou repte per als nostres dirigents. D’altra banda, també han parlat i parlen molt aquells altres, els qui s’ho miren a curta distància i critiquen permanentment totes i cadascuna de les decisions dels qui governen perquè ells, és clar, al seu lloc ho haurien fet i farien tot molt millor i, sobretot, diferent, en aquesta situació inèdita i excepcional per tothom. I és que si alguna cosa ens queda clara de la cridòria política és que la desitjable unió entre els partits -exceptuant la ultradreta, és clar- una unió temporal i contingent amb l’únic objectiu de combatre aquesta amenaça que ens afecta a tots sembla que no és ni serà mai possible. I tal vegada un major consens entre ells hauria ajudat a afrontar una emergència que, no oblidem, és un monstre de dos caps: sanitari i econòmic. Però atenció! Unió de les forces polítiques no hauria d’haver significat centralització, sinó més aviat col·laboració, entesa, intercanvi per consensuar estratègies comunes o diferents segons les particularitats de cada territori i de cada sector social i econòmic. Perquè si una altra cosa ens ha quedat clara és que centralitzar i fer discursos patriòtics de retòrica bèl·lica i paternalista tampoc no era ni és la manera d’afavorir la cohesió. D’altra banda, l’actitud de primer de la classe d’alguns polítics fent una crítica sistemàtica i permanent a tota la gestió de l’executiu, sense reconèixer-li ni esforços, ni encerts, en una crisi d’escala mundial on gairebé ningú està exempt d’haver-se equivocat, no és tampoc la millor manera de cooperar. Perquè no hauríem d’oblidar que la pandèmia ha fet visibles les mancances d’un sistema sanitari i assistencial públic, la gestió del qual ha estat competència de totes les forces polítiques que han governat, també d’aquelles que ara ho critiquen tot. I al cap i a la fi, alguna cosa s’haurà fet bé quan les dades demostren que la pandèmia està remetent. Al final, en una emergència d’aquestes proporcions qui s’atreveixi a afirmar que posseeix la fórmula de la gestió encertada o és un il·luminat o, simplement, menteix. Potser amb una mica menys d’arrogància i una mica més d’humilitat aquesta classe política nostra hauria arribat a una col·laboració efectiva i eficient per a afrontar l’epidèmia, més enllà de les tàctiques electoralistes i els interessos de partit. Instrumentalitzar políticament la crisi sanitària és una mostra més de la minsa qualitat del debat ideològic al qual ens tenen acostumats els nostres polítics.

La comunitat científica també ha parlat i parla força, de vegades molt oportunament, per donar informació necessària i útil a la ciutadania. Ara ja tenim un colla d’epidemiòlegs mediàtics a qui seguir i escoltar cada dia a diferents mitjans informatius. Entrevistats sovint, aquests experts han donat moltes explicacions sobre diversos aspectes de la pandèmia i com més els escoltem més ens adonem que també hi ha discrepàncies entre ells, entre els seus punts de vista i les recomanacions que fan. Escoltar opinions contradictòries entre els científics deu ser normal davant d’un fenomen tan desconegut com aquest però desvetlla alhora una certa inquietud entre aquells qui ens sentim absolutament profans en la matèria i necessitem escoltar dels experts dades objectives que ens donin alguna certesa a la qual agafar-nos; perquè si no, ens cal de debò tenir tanta informació sobre el virus no sempre consensuada i de vegades mutable? Els escoltem per interès científic o per profilaxi, perquè ens pensem que tenir moltes dades científiques ens protegirà d’alguna cosa?

Finalment, periodistes, entrevistadors i opinadors també parlen moltíssim sobre tots els aspectes de la pandèmia. Les entrevistes als experts i als gestors ens ajuden a fer-nos una idea aproximada del que està passant i del que podria arribar a passar. Tot i així, també hem escoltat algunes d’aquestes veus expertes en tot i res, fent previsions sobre allò que no sap ningú o debatent de manera precipitada i clarament partidista sobre uns esdeveniments que probablement caldrà avaluar a una certa distància, des de la perspectiva del temps i dels resultats.

A tot aquest parlar li hem posat -com acostumem a fer els humans- un nom, una etiqueta: Infodèmia. Així, no contents amb una, estem patint dues d’epidèmies: la sanitària i la informativa (o desinformativa, per a més precisió). Perquè ara sí, a dos mesos del confinament i tot començant la desescalada tinc clara una cosa: com més avancem i malgrat el bombardeig constant d’informació, cada vegada tenim menys certeses ni dades fiables sobre aquesta pandèmia, l’origen i la propagació (rat-penat, sí, rat-penat, no) les mesures per una protecció eficaç, el número real de víctimes i la manera de comptar-les, les arbitrarietats del confinament i de les fases de desescalada. En aquest sentit, estic segura que a hores d’ara més d’un o una suspendríem un examen sobre tipologia, ús i eficàcia de mascaretes i guants, per posar només un exemple concret sobre un aspecte tan objectiu com són els elements de protecció. I per a més confusió, enmig d’aquest concert de veus discordants, apareix també aquella cantarella negacionista que s’atreveix a posar en qüestió l’epidèmia: els terraplanistes de torn que veuen conspiracions arreu i que no hauríem ni tan sols que esmentar.

Al final, atordits per tot aquest soroll, els consumidors d’informació no podem fer altra cosa que triar aquelles poques fonts que cadascú considera més solvents i llegir-les o escoltar-les des de la distància que el nostre esperit crític ens suggereixi.

Però quina paradoxa: actualment des dels mitjans de comunicació l’única cosa que ens arriba, a cada moment, és que al món, al planeta terra, de totes les coses que hi passaven abans ara només en passa una: la Pandèmia per Coronavirus…  I encara no som capaços de dir amb seguretat com i per què ha passat, ni d’entreveure com i quan passarà.

Bellesa versus Vellesa

A la nostra societat de consum existeix un mercat ampli i variat de productes i serveis relacionats amb la cura del nostre cos i el culte a la bellesa. La publicitat i el màrqueting s’encarreguen de fer-nos-ho notar cada dia: vivim envoltats d’una iconografia que ret un homenatge permanent a tot allò que és bell i jove.

Des del Dorífor de Policlet – primer cànon de bellesa – fins ara, l’ideal estètic ha anat canviant segons els gustos i els dictàmens de cada època fins arribar al moment actual en què la bellesa femenina i masculina estan indissolublement lligades a la idea de joventut. És bell allò que és jove, jove de debò o en aparença. A la vegada, la joventut està associada a la salut, a la bona salut. Per tant, és bell allò que es jove perquè és o està sa. D’aquesta manera, bellesa i salut van de la mà. Cossos forts i atlètics, fibrats – neologisme que ascolto sovint – broncejats en la justa mesura, sense un fil de greix, sans i joves. Aquest és el model de bellesa que el màrqueting global de manera més o menys explícita ens està venent des de fa uns quants anys. I no cal que ens hi posem en contra, no, perquè el negoci que mou és tan arximil·lionari i engloba tants sectors de l’economia que hi ha molt d’interès en mantenir-lo malgrat la despesa econòmica i el perjudici mental que ens pugui ocasionar. Perquè aquesta idea de bellesa gairebé inassolible per la majoria de les persones, a part de ser un escurabutxaques poderós, pot arribar a ser una font inasgotable d’insatisfacció i patiment.

En som conscients tots i, especialment totes, d’aquesta tirannia de la imatge perfecta que ens pot portar a un estat d’insatisfacció constant i a anhelar ser el que no som, o com no som, a negar la nostra naturalesa. I, de la mateixa manera que ja fa unes quantes dècades vam aprendre que el tabac era nociu per la nostra salut, ja podríem haver aprés també que aquest sentiment de frustració amb el nostre cos, portat al límit, pot provocar unes patologies físiques i mentals no menys perilloses que l’addicció al tabac.

La ciència i la tecnologia també participen en el negoci de l’estètica i ja fa temps que s’han posat al servei de la indústria per a llançar al mercat una sèrie àmplia i variada de tècniques, productes cosmètics i nutricionals prometedors de bellesa i eterna joventut. I ja sabem que el suposat aval “científic” de molts dels productes que comprem acostuma a donar al consumidor una certa garantia de seriosa fiabilitat.

En el camp de la medicina, primer va ser la cirurgia plàstica, contudent i agressiva, i més recentment, a partir d’una visió holística del pacient, apareix un nou concepte, la medicina anti-aging: un tractament integral que neix amb l’objectiu de retardar i pal·liar els efectes de l’envelliment. Una nova idea de cura multidisciplinar que promet una longevitat sana i feliç a totes aquelles persones que puguin invertir temps i diners en afrontar la darrera etapa de les seves vides. A partir d’estudis genètics i proves analítiques la medicina anti-envelliment proposa una reorientació d’hàbits de vida, amb una alimentació controlada, exercici físic i el suministrament de complements nutricionals, a més de tractaments hormonals personalitzats segons el pacient. En definitiva, un altre escurabutxaques, adreçat això sí, a un públic selecte i minoritari. La resta, i en això potser consisteix el veritable negoci, ens limitem a adquirir de tant en tant i de manera erràtica – perquè algú ens ha dit o perquè ho hem llegit no sé on – qualsevol producte d’aquesta mena que trobem a les lleixes de supermercats o botigues bio, físiques i virtuals, i que ens recorden aquesta noció etèria d’anti-aging sense saber exactament què és i per a què serveix: ara unes perles d’onagra, ara unes llavors de llí o de chía, ara un potet de cúrcuma o unes càpsules d’omega 3 i 6, ara l’aigua de mar, ara una ampolla d’aloe vera… i tan contents! Perquè, a més, com es tracta de productes “naturals” – ja caldria revisar què vol dir això exactament – no et poden fer cap mal o el que és gairebé el mateix: potser no et faran res de res!

Al final, el pensament que anima tot aquest negoci és el de maquillar fins a negar una part de la vida que és inevitable però que no ens agrada: la vellesa. No hi volem arribar. Som una societat anti-envelliment. Ens resistim a acceptar que el nostre cos, tard o d’hora, començarà a fallar i que la nostra vida entrarà en una nova fase més lenta i pausada, menys productiva – en el sentit de “fer coses” – una etapa en què necessitarem l’ajuda dels altres dels qui serem depenents. I això ens espanta no només perquè tenim por de la feblesa sinó perquè no estem gaire segurs de qui hi haurà a l’altra banda per fer-se càrrec de nosaltres. Qui ens cuidarà? Els fills? Els professionals de la salut? L’Estat?

Però el cert és que gràcies als avenços mèdics i a una alimentació abundant i variada envellim millor que abans i vivim molts més anys. Ja no és tan estrany escoltar que la mare d’algú ha fet els 100 anys. “Les persones que arribaran als 130 anys ja han nascut”, vaig llegir no fa gaire.

I aleshores, què passa amb tota aquesta gent gran quan arriba la Pandèmia? Què en fem de tots ells quan ens adonem que, amb o sense patologies prèvies, tenen més probabilitats de ser contagiats i de morir? Ens fan nosa quan tenen la mala sort de posar-se malalts perquè ocupen massa llits d’UCI? Posem en dubte la seva hospitalització? Prioritzem? Hi ha malalts de primera, segona i tercera categoria segons l’edat?

Al començament de la pandèmia de la COVID-19 va esclatar un debat sobre aquesta qüestió. A Europa sembla haver-hi diferències de sensibilitat entre nord i sud en relació a la cura dels ancians. I per primer cop en molt de temps m’he sentit orgullosa de pertànyer a una cultura mediterràniament càlida en les relacions familiars i l’expressió dels afectes. Però a la vegada, i de manera urgent, aquesta crisi ha fet palès que cal renovar de dalt a baix el concepte i la gestió de les residències de persones grans.

És curiosa aquesta societat nostra que vol allargar la vida al màxim però que després menysté els seus vells, que a més d’improductius ja no són ni bells ni sans, per considerar-los una càrrega massa feixuga per a l’administració i els maltracta sense garantir-los tota l’atenció i les cures que mereixerien.

I qui vol cel·lebrar el 100 anys amb aquestes perspectives?

Bon dia, incertesa

Es medeix la intel·ligència de l’individu per la quantitat d’incertesa que és capaç de suportar.

Immanuel Kant

Fa exactament un any, referint-me a la crisi econòmica de 2008, vaig escriure:

“Hem viscut i vivim encara a l’oasi del planeta. N’hem estat i en som encara els privilegiats. Perquè res de terriblement greu ens ha succeït fins ara. Hem viscut, malgrat tot, a recer de les bombes, la misèria, la malaltia i la fam. I ara ens toca això: haver-nos d’estrènyer el cinturó i haver de resistir una crisi econòmica que no sabem què ni on ens portarà. Per primer cop hem d’aprendre a conviure amb una incertesa de debò i no de videojoc (…). I això ens espanta, és clar, perquè no hi estem acostumats. Hem crescut i viscut molt còmodament fins ara en aquest oasi del planeta anomenat, no és per res, Primer Món”.

En aquell escrit volia subratllar com havia estat d’extraordinari, en el sentit més literal del terme – és a dir, fora del que és ordinari – el període que arrenca després de la Segona Guerra fins arribar al tombant del segle XX. Extraordinari quant a l’assoliment d’una relativa pau i estabilitat política, econòmica i social al continent europeu. La consolidació a Europa d’uns estats democràtics – monarquies o repúbliques parlamentàries – que a velocitats diferents i amb més o menys fortalesa van construir allò que coneixem com Estats del Benestar: un conjunt d’institucions dissenyades per garantir drets fonamentals a tota la ciutadania, mercès a l’existència d’estructures universals d’educació, sanitat i serveis socials. Però, com ja sabem, la bonança econòmica que sostenia aquestes estructures socials va rebre un cop molt fort amb la crisi econòmica que va esclatar en acabar la primera dècada del nou mil·lenni.

L’estabilitat econòmica i social, l’absència de conflictes bèl·lics, l’abundància d’aliments i de productes de primera, segona, tercera i cap-ni-una necessitat, l’accés a l’aigua potable i sense restriccions, la riquesa energètica amb un suministrament constant i global de gas i electricitat, l’accés a les comunicacions, als transports, a una llar, l’accés a l’escola, a la universitat, a la cultura, a l’educació, a la feina i… també a la sanitat, a la guarició de la malaltia, als medicaments, a les cures i tractaments, a l’atenció mèdica i hospitalària. Aquest ha estat el nostre ecosistema des que vam néixer. Els homes i les dones que hem nascut i crescut a Europa a partir de la segona meitat del segle XX hem donat per descomptats tots i cadascún dels elements d’aquesta llista. La vida és tot això per nosaltres. Les nostres vides han gaudit de tot això. Si pensem en termes globals i aixequem els ulls dels nostres melics ningú no podrà negar-me que hem estat afortunats de néixer quan ho vam fer en aquesta part del planeta.

Però ara semblaria que la meva frase, “Perquè res de terriblement greu ens ha succeït fins ara”, hauria deixat de ser vàlida un any després d’haver-la escrit. Perquè aquest funest mes de març, de manera estranyament sobtada, les nostres vides comfortables, pautades, linials, programades i previsibles s’han esfondrat en un estrany abisme d’incertesa. I observo les reaccions i escolto el que es diu i provo d’entendre el comportament d’aquesta massa humana que pateix i es lamenta. Perquè això sí, hi ha molt de soroll, molta cridòria, gairebé histèria en segons quines reaccions. Però per sort, també hi ha l’humor, la distància i la relativitat. La reflexió i el silenci.

No parlaré de la malaltia perquè no en sé prou, per no dir gens, sobre ella. Ni tan sols en diré el nom, de tant que es diu. Parlaré del que estem fent amb ella, des que la tenim entre nosaltres i del que ens està passant com a societat, com a individus, com a col·lectivitat.

Hi ha moltes coses que em costen d’entendre. Em costa d’entendre una societat que en començar l’epidèmia respira alleujada quan diu: les víctimes només són persones majors de 80 anys amb patologies prèvies. Menys mal! Respirem tranquils tots els under-80, sans i estalvis. Em costen d’entendre aquells qui viuen el confinament a casa com una prova terrible o, pitjor encara, coma una restricció de la llibertat individual, quan potser la seva veïna és una sanitària o una altra professional que ha de sortir de casa per seguir treballant i que cada dia entra en contacte amb persones que la podrien contagiar a ella i als seus. Ja no diré que em costa d’entendre tota la classe política quan fa un ús electoral i partidista de l’epidèmia, perquè ja se sap que des de fa uns anys vivim en estat de campanya electoral permanent i no m’esperava més d’ells i elles. No els escolto gaire, la veritat. Només quan han de donar dades oficials i explicar l’estat de la situació. Però tampoc no soc tan experta ni tan sàvia per criticar la gestió que estan fent d’aquesta crisi. Estic convençuda que fan el que poden i segurament estan prenent decisions bones, no tan bones, regulars, errònies i fins i tot nefastes. Però això, si cal, només ho sabrem en perspectiva i fent-ne l’anàlisi a posteriori, quan tot hagi passat. Al final, als polítics només els demano que treballin molt i que parlin poc. I gairebé els imploro que sàpiguen gestionar mínimament bé la post-epidèmia, cosa que em genera molts dubtes i encara més preocupació.

Observo una paradoxa. Una epidèmia semblaria, a primera vista, el fet democràtic per excel·lència ja que el virus no fa distincions entre rics i pobres, ni entén de classes socials. Però hi ha diferències, desigualtats, i grans, entre les moltes categories de persones que, de cop i volta, ens trobem al seu davant per combatre’l. Perquè uns el combaten de debò, mentre d’altres ens refugiem a casa. Perquè per salvar-nos tots, o una bona part, uns quants no hem de fer res més que quedar-nos a caseta. I els que el combaten són molts i variats: no són només aquells qui es troben a les trinxeres i als qui regalem aplaudiments sincers de reconeixement cada vespre, també són aquells que gràcies a la seva feina fan que el suministrament de TOT no s’aturi i que tinguem reserves de paper higiènic per deixar en herència als nostres fills. D’altra banda, no podem oblidar totes aquelles persones que ja patien, i molt, abans d’aquesta crisi sanitària; són molts els col·lectius desafavorits que malvivien en condicions de precarietat absoluta, o que ja estaven malalts o que eren depenents i que no em prendré la molèstia d’enumerar perquè apel·lo a la memòria i sensibilitat de qui llegeixi això. Aleshores, en aquesta crisi també hi ha ciutadans de primera, segona, tercera i quarta categoria i hi ha també els pàries de la terra, que segueixen existint encara que ja no surtin als telenotícies. Per això, quan escolto els laments d’algú que com jo ha hagut d’interrompre la seva rutina habitual per estar-se’n a casa, amb la possibilitat de tele-treballar i amb l’única obligació de seguir les recomanacions d’higiene i precaucions de distància, sabent, a més, que aquesta situació tard o d’hora acabarà i que podrà tornar a fer la vida d’abans o gairebé, no puc evitar pensar que tanta bonança econòmica i social ens ha fet dèbils, poc valents, gens resilients; fills d’una societat que de tant benestar s’ha tornat poruga i egoista a parts iguals. Només un exemple d’això: ahir vaig escoltar a la ràdio la intervenció d’un home que treballava en alguna cosa relacionada amb la venda d’aliments. Es parlava sobre la repercussió psicològica que estava tenint el confinament. Aquest home estava amoïnat, i amb raó,  perquè ell seguia treballant i cada dia contactava amb moltes persones i patia per la seva seguretat quant a la possibilitat de contagi d’ell i de la seva família. Al final de la seva intervenció, va dir: a tots aquells qui viuen el confinament com una tragèdia els dic que si ells necessitaran un psicòleg, jo potser en necessitaré tres o quatre quan s’acabi tot això.

Per solidaritat amb totes aquestes persones que cada dia s’exposen per tots nosaltres, per empatia amb tots aquells qui han perdut algú estimat en aquesta epidèmia, per respecte als malalts i a les seves famílies, a totes aquelles persones que estan en una situació molt més vulnerable que la nostra, els diria a tots els altres, aquells qui, parafrasejant el filòsof Bernat Dedéu, només hem de triar entre Friends i How I met your mother per passar el nostre confinament, callem, sisplau! Deixem de queixar-nos! A ningú no l’importa un borrall com estem vivint la nostra reclusió de persones sanes i riques, ni quins problemes psicològics estem tenint. I encara més, ja cal que ens preparem. Potser faríem bé d’aprofitar el confinament no tant per fer aprovisionament de paper higiènic, sinó per abastir-nos de més fortalesa, imaginació i valentia per afrontar el que vindrà després, que no serà gens fàcil i potser més dolorós del que ens pensem. Perquè tinc la impressió que de la nostra capacitat per suportar el que vivim ara dependrà l’actitud amb què afrontarem la post-epidèmia, així que ja podem donar-li la benvinguda a aquesta incòmoda incertesa de no saber quan ni com acabarà tot això, ni què n’haurem après de tot plegat.

Vida: biografia o curriculum

Nobody said it was easy

Coldplay

A Arianne

Des de sempre m’han encuriosit certes biografies de personatges il·lustres amb trajectòries vitals tan rocambolesques que ni la ment més fantasiosa seria capaç d’imaginar. En paraules d’Henri Troyat, biògraf de Dostoievski i d’altres escriptors, referint-se precisament a l’autor de Crim i Càstig: “La seva vida és tan abundant en desesperances espectaculars i alegries miraculoses que hom es veuria temptat d’esmorteir-la més que de “novel·lar-la”. Sembla com si aquest escriptor genial hagués organitzat la seva existència a l’estil de les seves novel·les, com si hagués convertit la seva existència en la més apassionant de les seves novel·les”.

Més d’una vegada, m’havia fet la mateixa pregunta: Per què ara ja no s’escolten històries com aquestes? De perfils biogràfics poc o gens convencionals, trencadors o sacsejats per cops de fortuna favorables i adversos, a mercè de la sort capritxosa i juganera. Personatges valents, enginyosos i creatius, capaços d’adaptar-se a canvis de rumb sobtats i d’improvisar una vida empaitant l’ideal de satisfer la pròpia vocació, el propi somni. Personalitats obsessives o turmentades incapaces d’encaixar en el lloc que els corresponia ni de representar el rol que s’hi esperava.  Em refereixo sobretot a homes i dones del segle XIX i primera meitat del segle XX, coneguts i biografiats, però també a les vides anònimes de tanta i tanta altra gent de l’època.

Històries de fills il·legítims, de paternitats no reconegudes, d’orfandats i adopcions, però també de fills nascuts en el si de famílies convencionals predestinats a una vida encotillada de normes estrictes que ells o elles van gosar transgredir; històries d’aprenentatges autodidactes per la impossibilitat de rebre una educació o de llargs anys d’estudi en internats de disciplina fèrria i mètodes d’ensenyament de dubtosa pedagogia; narracions d’infanteses truncades per l’obligació de treballar en tota mena de feines feixugues ben distants de la disciplina per la qual aquells individus eren dotats i es donarien a conèixer més tard. I pel que fa a la qüestió material, alts i baixos constants, des de herències sobtades o guanys obtinguts per l’exercici de la pròpia professió, a fallides estrepitoses d’empreses o projectes, pèrdues de fortunes i períodes d’estretor econòmica. Sense oblidar les vides marcades per la guerra i la postguerra, de convivència amb la mort, la fam, la pobresa i la por o les històries apassionants de viatgers i viatgeres de debò, de quan viatjar era veritablement una aventura arriscada i no una activitat d’oci, segura i limitada al període vacacional. Relats de viatges començats improvisadament, forçats per la necessitat de fugir o de migrar. Camins d’anada de retorn incert. I en l’àmbit de la vida privada, matrimonis duradors i prolífics però també històries d’amors prohibits, adulteris, separacions i divorcis, més divorcis dels que podríem imaginar. No cal dir que un capítol a part i especial mereixerien les dones, autèntiques heroïnes de l’altra història, la que no es veu, de la vida silent entre bastidors, fent-se visibles i obrint-se camí a través de i contra un món patriarcal, immutable i castrador.

Només cal recordar les històries que ens explicaven els nostres avis o donar un cop d’ull a la biografia de personalitats diverses del món de les arts, la literatura i la ciència, nascuts entre el 1800 i el 1950, per copsar l’esperit novel·lesc que sembla animar molts d’aquests periples vitals, combinació perfecta de predestinació i atzar, de funàmbuls en equilibri sobre la corda fluixa de la pròpia vida, esperonats a caminar endavant per no caure en el buit.

De mags i de muggles

Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps.

Història de dues ciutats – Charles Dickens

A Max

Vaig entrar a l’univers Harry Potter de la mà dels meus fills, no sense una certa mandra i empesa sobretot pel desig de compartir amb ells un món del qual eren experts entusiastes. Vam començar a l’inrevés, primer les pel·lícules i després les novel·les i jo, concretament, m’hi vaig enganxar quan es va estrenar la cinquena part al cinema, és a dir, ben avançada la saga i quan ells ja s’havien convertit en uns consumats harripotteròlegs. Abans d’aquell moment, no havia vist cap de les pel·lícules anteriors i la meva relació amb elles s’havia limitat a unes quantes vegades que, plena de bones intencions, m’havia acomodat al sofà amb la ferma determinació de mirar-ne alguna plegats. Però no ho aconseguia mai perquè a la mitja hora d’haver començat era inevitable caure en un son profund i reparador del qual em despertava, només al final, amb un: Ja està bé, Mama, sempre fas el mateix…! mentre s’escoltava de fons la banda sonora dels títols de crèdit. Però a partir de Harry Potter i L’Ordre del Fènix em vaig convertir i aleshores vaig posar-me al dia de les primeres quatre pel·lícules. Recordo que solia fer preguntes als meus fills sobre certs aspectes de la trama que eren una mica embolicats i ells s’esforçaven amb entusiasme en donar-me tota mena d’explicacions per aclarir-me els dubtes sobre l’entrellat de la història i les peripècies dels seus personatges. Crec que els devia fer tanta il·lusió sentir-se superiors a mi en aquella matèria que només per això van mostrar-se més condescendents amb les inevitables becaines – d’almenys cinc minuts- a les quals no em vaig poder resistir mai mentre miràvem plegats alguna de les pel·lícules. Tot i no considerar-me una fan de l’univers ideat per J.K. Rowling tinc un record entranyable d’aquelles tardes de sofà i manta de cinema casolà i de lectura en veu alta dels primers llibres. Del final d’aquell període també ens ha quedat el nostre gat, Harry, que va arribar a casa, cadell, el dia que es va estrenar la primera part de la darrera pel·lícula.

A banda del seu valor literari, força discutible, el que em resultava atractiu d’aquella història era la descripció d’un univers en què coexisteixen dos mons paral·lels, el món dels mags – éssers amb poders sobrenaturals- i el món dels muggles – éssers terrenals. Dos mons perfectament separats i delimitats amb les seves pròpies regles i que, de tant en tant, entren en contacte, interactuen i, de vegades, col·lideixen. Evidentment, el món màgic és, tot i l’aspecte arcaïtzant, molt més avançat que el món muggle. Els mags tenen encanteris i pocions que els permeten eliminar barreres temporals i espacials; tenen el do de la invisibilitat, poden adquirir la fisonomia d’un altre ésser, introduir-se en els pensaments dels altres i contemplar, fins i tot, els seus records; poden autotransportar-se d’un lloc a l’altre en qüestió de segons i viatjar a èpoques remotes; en definitiva, tot un ampli ventall de poders sobrenaturals que els joves protagonistes de la història, enfrontats a les forces del mal que lidera el terrífic Lord Voldemort, van adquirint curs rere curs a la prestigiosa escola de màgia i bruixeria Hogwarts.

La invenció i descripció d’un món més avançat que el nostre té una llarga tradició literària i cinematogràfica de la qual Rowling n’és un exponent més i no sempre del tot original. Ve de molt antic la necessitat d’imaginar una civilització superior en què els humans i altres éssers amb poders ultraterrenals aconsegueixen fer, sentir i veure coses físicament impossibles. De vegades, aquests dos mons se succeeixen en el temps i el món superior es concep com una etapa futura de la civilització present, però d’altres, com passa a Harry Potter, ambdós mons coexisteixen com a dues realitats paral·leles amb coordenades d’espai i temps pròpies i on els seus habitants transiten i es desplacen d’una a l’altra, adaptant-se al ritme de cadascuna.

M’agradava aquesta idea de dos mons de velocitats diferents que existeixen alhora perquè em semblava una metàfora del nostre món, on la vida real, la del carrer, amb el seu ritme compassat al nostre caminar, esdevé paral·lela a la vida virtual, veloç i global de la xarxa, i on els seus habitants transitem d’una a l’altra gairebé sense adonar-nos-en.

Prohibir o no prohibir, és aquesta la qüestió?

No hi ha substàncies tòxiques, només dosis tòxiques

Jorge Wagensberg

Al començament de l’estiu es va reobrir el debat sobre l’ús dels telèfons mòbils als instituts arran de la llei aprovada a França que prohibeix la utilització dels smartphone a tots els alumnes menors de 16 anys a partir d’aquest curs 2018-19. Més recentment, el govern socialista espanyol ha plantejat la possibilitat d’imitar la iniciativa francesa, no sense aixecar veus crítiques i discrepants amb la mesura.

Pel que he llegit, defensors i detractors de la prohibició posen damunt de la taula un argumentari ric i variat que va des de la voluntat d’acabar amb conductes disruptives com el ciberassetjament o el cibersexisme – neologismes, com a mínim, inquietants  – a la idea que bandejar la tecnologia digital a les escoles és una actitud  retrògrada i allunyada de la realitat dels nostres joves. El departament d’ensenyament català ha apostat, des de fa uns anys, per la no prohibició perquè considera que la millor manera d’afrontar el problema és la d’educar els alumnes en el bon ús del mòbil, aprofitant a l’aula les múltiples possibilitats de les seves aplicacions i deixant llibertat d’acció als centres educatius per a establir una normativa adequada i consensuada entre docents, alumnes i famílies. Convertir el problema en oportunitat educativa: aquest és el plantejament. Amb relació a la llei francesa, el conseller va dir que aquest era un debat que arribava “fora de temps” al nostre país i va deixar ben clar que el departament advocava per optimitzar l’ús de les noves tecnologies en l’àmbit escolar i refusava la seva prohibició per considerar-la, entre d’altres coses, una restricció dels drets dels alumnes.

Començo a investigar i la meva recerca consisteix bàsicament en llegir i filtrar què es diu a la xarxa sobre aquesta qüestió; en preguntar a amics i coneguts que treballen a instituts com a docents i que ocupen també càrrecs directius; en llegir normatives de centres concrets i el document aprovat pel Consell Escolar de Catalunya el 2015, vigent avui dia; sense oblidar-me, òbviament, de fer una ullada a la premsa francesa.

Alguns aspectes del debat em criden l’atenció.

Bla, bla, bla…

Es necessiten dos anys per aprendre a parlar i seixanta per aprendre a callar.

Ernest Hemingway

Hem de tenir sempre una opinió sobre totes les coses que passen? I en qualsevol cas, l’hem d’expressar sempre, aquesta opinió? O podem guardar silenci i deixar madurar aquella idea per exposar-la només quan estem segurs d’aportar alguna cosa útil, interessant o nova. I encara més, podem dir senzillament: No ho sé. No sé què en penso d’això. No tinc prou coneixements sobre el tema i prefereixo abstenir-me de donar-ne una opinió?

Em faig aquestes preguntes perquè tinc la impressió que el moment present pateix d’una certa opinitis aguda: s’emeten contínuament judicis sobre el món, sobre la situació política, sobre la crisi econòmica i la seva suposada fi, sobre els valors ètics o la seva mancança, sobre els nostres joves, la seva educació i el seu futur, sobre personatges públics i la seva vida privada, sobre tota mena de col·lectius classificats per nacionalitats, professions i afiliacions, religió, edat i gènere… I em pregunto: Cal?

No sé si la dinàmica frenètica de les xarxes socials i el seu murmuri constant hi tenen a veure però em fa l’efecte que només cal que es produeixi un esdeveniment més o menys insòlit o que algun personatge públic expressi la seva opinió sobre la polèmica del moment o faci una revelació inesperada per a què es desencadeni una allau de comentaris de tots colors a tots els mitjans de comunicació: fils i fils d’opinió a una velocitat tan vertiginosa que no dona temps de respirar ni de rectificar. Vivim el moment de la opinió-exprés, de vegades poc reflexionada, gens madurada, emesa amb precipitació, abans que s’acabi de conèixer completament el fet que s’està debatent. I després, tant se val si, amb les presses, algú ha dit alguna cosa equivocada o falsa, ni tampoc si ha ofès alguna persona o col·lectiu: es nega o es matisa aquella falsedat amb la mateixa rapidesa amb què s’ha pronunciat i aquí no ha passat res – no hi ha temps – perquè ja s’està parlant del nou assumpte que ha cridat l’atenció dels opinadors de torn i tot queda submergit sota capes i capes d’aquest continu bla bla bla incessant i ensordidor.

Tret d’aquells casos d’injustícia flagrant en què una qüestió de consciència ens obligaria a pronunciar-nos amb determinació, reivindico la llibertat de no-expressió com una altra forma de ser lliures, sobretot davant d’aquells assumptes que requereixen una anàlisi més acurada. No parlo d’autocensura que no és altra cosa que l’auto boicot originat per la por a represàlies en expressar la pròpia opinió, parlo de l’aprenentatge a romandre en silenci, a callar, a mirar i escoltar la realitat sense jutjar-la a primer cop d’ull, ni sentir-nos interpel·lats per ella a cada moment, a observar-la i descriure’n els fets com a quelcom que esdevé al marge de nosaltres i de la nostra opinió. I, finalment, a expressar el nostre punt de vista quan realment tinguem alguna cosa a dir. Tampoc no parlo d’absència de compromís ni d’equidistància, però sí de distància, la suficient per avaluar els fets des de la raó, des de l’intel·lecte, si és que es tractava d’això, és clar, de fer servir la nostra intel·ligència i els nostres coneixements per abordar la qüestió. Perquè si no, si només es tracta de parlar des de les entranyes, des de l’emoció, empesos pel rampell del moment, aleshores serà inevitable caure en aquest opinisme fàcil, a la recerca del titular, sovint amb l’objectiu de desqualificar qui no pensa com jo i, en el millor dels casos, d’afavorir aquesta xerrameca constant i buida, de dir-i-tirar. 

Insisteixo, si l’objectiu és aportar alguna cosa al debat, la veracitat i la qualitat del missatge són importants. És a dir, abans de piular convindria aturar-se, ni que fossin dos segons, i seguir aquella màxima de: si has de trencar el silenci, que sigui per millorar-lo.

Arqueologia del present

A Alida

Això va passar ara fa uns anys. Feia pocs dies que la meva filla havia començat la secundària i cada dia tornava de l’institut amb alguna novetat o història per explicar. I un dia…

– Saps què ens han posat avui de deures? – em va dir amb un to de veu que revelava l’excitació prèvia a fer alguna cosa important.

– No –  vaig dir esperant escoltar alguna activitat enginyosa de pedagogia moderna.

– Escriure una carta.

– Ah, una carta… i a qui?

– A qui jo vulgui, a una nena de la classe – a  l’ESO tots són nens i nenes encara – Jo he triat l’Úrsula.

– Ah, molt bé. I què li has de dir a l’Úrsula en aquesta carta?

–  Doncs res, el que jo vulgui. M’ho puc inventar.

– Ah – Tema lliure. I de sobte em vaig traslladar als temps en què jo anava a l’escola i vaig recordar com m’agradava que em deixessin triar un tema per escriure una redacció.

– I saps què ha passat?

– No… – vaig dir.

– Doncs que la mestra – perquè a primer d’ESO els professors són “degradats” automàticament – ens ha dit que hem de posar la carta en un sobre i enviar-la.

– Ah – I jo, que feinejava per casa vaig començar a perdre l’interès en el relat que la meva filla suposava que m’havia de semblar molt atractiu. Però ella va continuar amb una insistència que deixava entreveure que hi havia alguna cosa especialment dirigida a mi en aquella història.

– Aleshores la mestra ha dibuixat un sobre a la pissarra. I ens ha dit: aquí hi heu d’escriure el nom i l’adreça del vostre amic i aquí al darrere hi heu de posar el vostre.

– Ah – i vaig començar a donar-li els plats que anava traient del rentavaixelles per a què els posés a lloc. I mentre ho feia, obedient, va seguir:

– I la mestra ha dit: aquí hi va el segell – i va fer un silenci – I saps què ha passat aleshores?

– No… – vaig fer procurant dissimular la meva impaciència per sentir el final de la història.

– Doncs que un nen de la classe ha aixecat la mà i ha preguntat: el segell, l’hem de dibuixar?

Els joves, els diners i el propòsit de la vida

Els joves d’avui creuen que els diners ho són tot, cosa que constaten quan es fan grans.

Oscar Wilde

Quan era petita havia sentit dir als grans que no era apropiat parlar de diners davant dels nens. Sospito que darrere d’això hi havia la creença que certs temes eren delicats i podien suscitar idees confuses o errònies en les nostres ments imaginatives i impressionables, per la qual cosa era millor no abordar-los amb lleugeresa davant nostre. Aquesta actitud em sorprenia perquè els diners i, més concretament, el fet de tenir-ne pocs o molts, des de la misèria més misèrrima fins a la riquesa més inassolible, era un tema freqüent no només en les converses dels grans, sinó també a les pel·lícules i als concursos de la televisió i no entenia per què hauria estat inapropiat parlar-ne obertament.

El cert és que parlar de diners no sempre és fàcil, de vegades inadequat, incòmode d’altres. No sembla “educat” dir el preu de les coses, preguntar el sou d’una persona o explicar què hem pagat per una casa; de la mateixa manera, en una entrevista de feina no estem segurs si és correcte preguntar el salari o si hi haurà pagues dobles quan, al cap i a la fi, el motiu únic de ser allà és oferir el nostre temps i experiència a canvi d’aquella quantitat de diners innombrable. Un cert pudor a parlar de diners plana sobre l’educació del que és políticament correcte i quan algú expressa sense embuts, com fa una amiga meva: “A mi els diners m’agraden molt!”, la impúdica sentència grinyola i escandalitza la hipocresia benpensant.

Un dia, viatjava en tren de Girona a Barcelona i m’entretenia fent els passatemps d’una revista. Hi havia un enigma que consistia en endevinar la frase oculta. L’autor, algun filòsof de la Il·lustració de qui no recordo el nom. Tampoc no recordo com funcionava el joc però el cert és que la frase va anar revelant-se a mesura que col·locava les lletres a lloc:

“El menyspreu dels diners perjudica seriosament l’economia.”