De mags i de muggles

Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps.

Història de dues ciutats – Charles Dickens

A Max

Vaig entrar a l’univers Harry Potter de la mà dels meus fills, no sense una certa mandra i empesa sobretot pel desig de compartir amb ells un món del qual eren experts entusiastes. Vam començar a l’inrevés, primer les pel·lícules i després les novel·les. I jo, concretament, m’hi vaig enganxar quan es va estrenar la cinquena pel·lícula al cinema, és a dir, ben avançada la saga i quan els meus fills ja s’havien convertit en uns consumats harripotteròlegs. Abans d’aquell moment, no havia vist cap de les pel·lícules anteriors i la meva relació amb elles s’havia limitat a unes quantes vegades que, plena de bones intencions, m’havia acomodat al sofà al costat dels meus fills amb la ferma determinació de mirar-ne alguna plegats. Però no ho aconseguia perquè a la mitja hora d’haver començat era inevitable caure en un son profund i reparador, del qual em despertava, només al final, amb un: Ja està bé, Mama, sempre fas el mateix…! mentre s’escoltava de fons la banda sonora dels títols de crèdit. Però a partir de la cinquena pel·lícula, vista al cinema, em vaig convertir i aleshores vaig posar-me al dia de les primeres quatre. Recordo que solia fer preguntes als meus fills sobre alguns aspectes de la trama que eren una mica embolicats i ells s’esforçaven amb entusiasme en donar-me tota mena d’explicacions per aclarir els meus dubtes sobre l’entrellat de la història i les peripècies dels seus personatges. Crec que els devia fer tanta il·lusió sentir-se superiors a mi en aquella matèria que només per això van mostrar-se més condescendents amb les inevitables becaines – d’almenys cinc minuts- a les quals no em vaig poder resistir mai mentre miràvem plegats alguna de les pel·lícules. Tot i no ser una fan incondicional de l’univers ideat per J.K. Rowling tinc un record entranyable d’aquelles tardes de sofà i manta en què miràvem les pel·lícules en DVD i llegíem junts els primers llibres. Del final d’aquell període també ens ha quedat el nostre gat, Harry, que va arribar a casa, cadell, el dia que es va estrenar la primera part de la darrera pel·lícula.

A banda del seu valor literari, força discutible, el que em resultava atractiu d’aquella història era la descripció d’un univers en què coexisteixen dos mons paral·lels, el món dels mags – éssers amb poders sobrenaturals- i el món dels muggles – éssers terrenals. Dos mons perfectament separats i delimitats amb les seves pròpies regles i que, de tant en tant, entren en contacte, interactuen i, de vegades, col·lideixen. Evidentment, el món màgic és, tot i l’aspecte arcaïtzant, molt més avançat que el món muggle. Els mags tenen encanteris i pocions que els permeten eliminar barreres temporals i espacials. Tenen el do de la invisibilitat, poden adquirir la fisonomia d’un altre ésser, introduir-se en els pensaments dels altres i contemplar, fins i tot, els seus records, poden autotransportar-se d’un lloc a l’altre en qüestió de segons i viatjar a èpoques remotes i futures; en definitiva, una llarga sèrie de poders sobrenaturals que els joves protagonistes de la història, enfrontats a les forces del mal que lidera el terrífic Lord Voldemort, van adquirint curs rere curs a la prestigiosa escola de màgia i bruixeria Hogwarts.

La invenció i descripció d’un món més avançat que el nostre té una llarga tradició literària i cinematogràfica de la qual Rowling n’és un exponent més i no sempre del tot original. Ve de molt antic la necessitat d’imaginar una civilització superior on homes, dones i altres éssers amb poders ultraterrenals aconsegueixen fer, sentir i veure coses físicament impossibles. A Harry Potter ambdós mons coexisteixen com a dues realitats paral·leles amb coordenades d’espai i temps pròpies i on els seus habitants transiten i es desplacen d’una a l’altra, adaptant-se al ritme de cadascuna.

M’agradava aquesta idea de dos mons de velocitats diferents que existeixen alhora perquè em semblava una metàfora del nostre món, on la vida real, la del carrer, amb el seu ritme compassat al nostre caminar, esdevé paral·lela a la vida virtual, veloç i global de la xarxa, i on els seus habitants transitem d’una a l’altra gairebé sense adonar-nos-en.Read More »

Anuncis

Prohibir o no prohibir, és aquesta la qüestió?

No hi ha substàncies tòxiques, només dosis tòxiques

Jorge Wagensberg

Al començament de l’estiu es va reobrir el debat sobre l’ús dels telèfons mòbils als instituts arran de la llei aprovada a França que prohibeix la utilització dels smartphone a tots els alumnes menors de 16 anys a partir d’aquest curs 2018-19. Més recentment, el govern socialista espanyol ha plantejat la possibilitat d’imitar la iniciativa francesa, no sense aixecar veus crítiques i discrepants amb la mesura.

Pel que he llegit, defensors i detractors de la prohibició posen damunt de la taula un argumentari ric i variat que va des de la voluntat d’acabar amb conductes disruptives com el ciberassetjament o el cibersexisme – neologismes, com a mínim, inquietants  – a la idea que bandejar la tecnologia digital a les escoles és una actitud  retrògrada i allunyada de la realitat dels nostres joves. El departament d’ensenyament català ha apostat, des de fa uns anys, per la no prohibició perquè considera que la millor manera d’afrontar el problema és la d’educar els alumnes en el bon ús del mòbil, aprofitant a l’aula les múltiples possibilitats de les seves aplicacions i deixant llibertat d’acció als centres educatius per a establir una normativa adequada i consensuada entre docents, alumnes i famílies. Convertir el problema en oportunitat educativa: aquest és el plantejament. Amb relació a la llei francesa, el conseller va dir que aquest era un debat que arribava “fora de temps” al nostre país i va deixar ben clar que el departament advocava per optimitzar l’ús de les noves tecnologies en l’àmbit escolar i refusava la seva prohibició per considerar-la, entre d’altres coses, una restricció dels drets dels alumnes.

Començo a investigar i la meva recerca consisteix, bàsicament, en llegir i filtrar què es diu a la xarxa sobre aquesta qüestió; en preguntar a amics i coneguts que treballen a instituts com a docents i que ocupen també càrrecs directius; en llegir normatives de centres concrets i el document aprovat pel Consell Escolar de Catalunya el 2015, vigent avui dia; sense oblidar-me, òbviament, de fer una ullada a la premsa francesa.

Alguns aspectes del debat em criden l’atenció.

Read More »

Bla, bla, bla…

Es necessiten dos anys per aprendre a parlar i seixanta per aprendre a callar.

Ernest Hemingway

¿Hem de tenir sempre una opinió sobre totes les coses que passen? I en qualsevol cas, ¿l’hem d’expressar sempre? ¿O podem guardar silenci i deixar madurar aquella idea per exposar-la només quan estem segurs de dir alguna cosa útil, interessant o nova? I encara més, ¿podem dir senzillament: No ho sé. No sé què en penso d’això. No tinc prou coneixements sobre la qüestió. M’abstinc de donar-ne una opinió perquè, al cap i a la fi, el que jo pensi és irrellevant?

Em faig aquestes preguntes perquè tinc la impressió que el moment present pateix d’una certa opinitis aguda: s’emeten contínuament judicis sobre el món, sobre la situació política, sobre la crisi econòmica i la seva suposada fi, sobre els valors ètics o la seva mancança, sobre els nostres joves, la seva educació i el seu futur, sobre personatges públics i la seva vida privada, sobre tota mena de col·lectius classificats per nacionalitats, professions i afiliacions, religió, edat i gènere… I em pregunto: Cal?

No sé si la dinàmica frenètica de les xarxes socials i el seu murmuri constant hi tenen a veure però em fa l’efecte que només cal que es produeixi un esdeveniment més o menys insòlit o que algun personatge popular expressi la seva opinió sobre la polèmica del moment o faci una confessió inesperada per a què es desencadeni una allau de comentaris de tots colors a tots els mitjans de comunicació: fils i fils d’opinió a una velocitat tan vertiginosa que no dóna temps de respirar ni de rectificar. Vivim el moment de la opinió-exprés, de vegades poc reflexionada, gens madurada, emesa amb precipitació, abans que s’acabi de conèixer completament el fet que s’està debatent. I després, tant se val si, amb les presses, algú ha dit alguna cosa equivocada o falsa, ni tampoc si ha ofès alguna persona o col·lectiu: es nega o es matisa aquella falsedat amb la mateixa rapidesa amb què s’ha pronunciat i aquí no ha passat res – no hi ha temps – perquè ja s’està parlant del nou assumpte que ha cridat l’atenció dels opinadors de torn i tot queda submergit sota capes i capes d’aquest continu bla bla bla incessant i ensordidor.

Tret d’aquells casos d’injustícia flagrant en què una qüestió de consciència ens obligaria a pronunciar-nos amb determinació, reivindico la llibertat de no-expressió com una altra forma de ser lliures, sobretot davant d’aquells assumptes que requereixen una anàlisi més acurada. No parlo d’autocensura que no és altra cosa que l’auto boicot originat per la por a represàlies en expressar la pròpia opinió, parlo de l’aprenentatge a romandre en silenci, a callar, a mirar i escoltar la realitat sense jutjar-la a primer cop d’ull, ni sentir-nos interpel·lats per ella, a observar-la i descriure’n els fets com a quelcom que esdevé al marge de nosaltres i de la nostra opinió. I, finalment, a expressar el nostre punt de vista quan realment tinguem alguna cosa a dir. Tampoc no parlo d’absència de compromís ni d’equidistància, però sí de distància, la necessària per avaluar els fets des de la raó, des de l’intel·lecte, si és que es tractava d’això, és clar, de fer servir la nostra intel·ligència i els nostres coneixements per abordar la qüestió. Perquè si no, si només es tracta de parlar des de les entranyes, des de l’emoció, empesos pel rampell del moment, aleshores serà inevitable caure en aquest opinisme fàcil, a la recerca del titular, sovint amb l’objectiu de desqualificar qui no pensa com jo i, en el millor dels casos, d’afavorir aquesta xerrameca constant i buida, de dir-i-tirar. 

Insisteixo, si l’objectiu és aportar alguna cosa al debat, la veracitat i la qualitat del missatge són importants. És a dir, abans de piular convindria aturar-se, ni que fossin dos segons, i seguir aquella màxima de: si has de trencar el silenci, que sigui per millorar-lo.

Arqueologia del present

A Alida

Això va passar ara fa uns anys. Feia pocs dies que la meva filla havia començat la secundària i cada dia tornava de l’institut amb alguna novetat o història per explicar. I un dia…

– Saps què ens han posat avui de deures? – em va dir amb un to de veu que revelava l’excitació prèvia a fer alguna cosa important.

– No –, vaig dir esperant escoltar alguna activitat enginyosa de pedagogia moderna.

– Escriure una carta.

– Ah, una carta… i a qui?

– A qui jo vulgui, a una nena de la classe – a  l’ESO tots són nens i nenes encara – Jo he triat l’Úrsula.

– Ah, molt bé. I què li has de dir a l’Úrsula en aquesta carta?

–  Doncs res, el que jo vulgui. M’ho puc inventar.

– Ah – Tema lliure. I de sobte em vaig traslladar als temps en què jo anava a l’escola i vaig recordar com m’agradava que em deixessin triar un tema per escriure una redacció.

– I saps què ha passat?

– No… – vaig dir.

– Doncs que la mestra – perquè a primer d’ESO els professors són “degradats” automàticament – ens ha dit que hem de posar la carta en un sobre i enviar-la.

– Ah – I jo, que feinejava per casa vaig començar a perdre l’interès en el relat que la meva filla suposava que m’havia de semblar molt atractiu. Però ella va continuar i el seu to de veu revelava que hi havia alguna cosa especialment dirigida a mi en aquella història.

– Aleshores la mestra ha dibuixat un sobre a la pissarra. I ens ha dit: aquí hi heu d’escriure el nom i l’adreça del vostre amic i aquí al darrere hi heu de posar el vostre.

– Ah – i vaig començar a donar-li els plats que anava traient del rentavaixelles per a què els posés a lloc. I mentre ho feia, obedient, va seguir:

– I la mestra ha dit: aquí hi va el segell – i va fer un silenci – I saps què ha passat aleshores?

– No… – vaig fer procurant dissimular la meva impaciència per sentir el final d’aquella història.

– Doncs que un nen de la classe ha aixecat la mà i ha preguntat: el segell, l’hem de dibuixar?Read More »

Els joves, els diners i el propòsit de la vida

Els joves d’avui creuen que els diners ho són tot, cosa que constaten quan es fan grans.

Oscar Wilde

Quan era petita havia sentit dir als grans que no era apropiat parlar de diners davant dels nens. Sospito que darrere d’això hi havia la creença que certs temes eren delicats i podien suscitar idees confuses o errònies en les nostres ments imaginatives i impressionables, per la qual cosa era millor no abordar-los amb lleugeresa davant nostre. Aquesta actitud em sorprenia perquè els diners i, més concretament, el fet de tenir-ne pocs o molts, des de la misèria més misèrrima fins a la riquesa més inassolible, era un tema freqüent no només en les converses dels grans, sinó també a les pel·lícules i als concursos de la televisió i no entenia per què hauria estat inapropiat parlar-ne obertament.

El cert és que parlar de diners no sempre és fàcil, de vegades inadequat, incòmode d’altres. No sembla “educat” dir el preu de les coses, preguntar el sou d’una persona o explicar què hem pagat per una casa; de la mateixa manera, en una entrevista de feina no estem segurs si és correcte preguntar el salari o si hi haurà pagues dobles quan, al cap i a la fi, el motiu únic de ser allà és oferir el nostre temps i experiència a canvi d’aquella quantitat de diners innombrable. Un cert pudor a parlar de diners plana sobre l’educació del que és políticament correcte i quan algú expressa sense embuts, com fa una amiga meva: “A mi els diners m’agraden molt!”, la impúdica sentència grinyola i escandalitza la hipocresia benpensant.

Un dia, viatjava en tren de Girona a Barcelona i m’entretenia fent els passatemps d’una revista. Hi havia un enigma que consistia en endevinar la frase oculta. L’autor, algun filòsof de la Il·lustració de qui no recordo el nom. Tampoc no recordo com funcionava el joc però el cert és que la frase va anar revelant-se a mesura que col·locava les lletres a lloc:

“El menyspreu dels diners perjudica seriosament l’economia.”

Read More »

I això comença quan…

… surto de l’examen escrit de nivell C2 de català, mig contenta mig no-tan, i començo a fer aquella cosa que diuen que no s’ha de fer mai però que gairebé tots acabem fent: repassar mentalment l’examen a la recerca d’allò que puc haver escrit bé o no tan bé o regular o directament malament! I comença el patiment: m’endinso en una successió de preguntes, com ara: Això deu ser correcte? És un castellanisme? Un barbarisme? Accent obert o tancat? Porta guionet? Va amb dièresi? M’he inventat aquesta paraula? Després de fer els esbrinaments oportuns i de detectar un seguit de petites/grans relliscades que em deixen en una estat d’abaltiment total, recordo amb tristor que no sabré la nota fins al 6 de setembre. És a dir, que hauré d’esperar-me tres mesos i mig per a conèixer el resultat!

Els meus fills, que han escoltat pacientment el meu monòleg sobre les errades que he fet i el per què i el per què no, em miren consternats: “Et penses passar així tot l’estiu, mama?”, “I és clar que no, fills! No veieu que d’aquí pocs dies ja m’hauré oblidat de gairebé tot..? I es fan una mirada còmplice, somrient alleujats perquè saben que és ben bé veritat, d’aquí poc me n’hauré oblidat. Per sort!

Però encara no! I l’endemà de l’examen començo a fer la segona cosa que no s’ha de fer mai, potser encara menys que la primera: reescriure mentalment una de les redaccions de l’examen. Quines ganes de torturar-se inútilment, però sembla inevitable no escoltar una veueta que diu: “en comptes d’allò, hauries d’haver escrit això”, “aquella frase l’hauries d’haver relacionat amb aquesta idea”, “podies haver posat com a exemple…”. El fet és que el tema d’una de les redaccions m’agradava molt. Era una qüestió sobre la qual ja tenia al cap escriure alguna cosa. No era ben bé el mateix, però s’hi assemblava. És clar que amb els nervis típics de la situació d’examen no vaig tenir el temps ni la calma per relacionar la tasca que se’m demanava amb la idea prèvia que jo tenia. Aquestes coses només se saben veure “amb el seny de després”, traduint literalment una expressió italiana que m’agrada molt. Així doncs, l’endemà de l’examen i ben d’hora al matí -el moment del dia que assaboreixo més- reescric mentalment la meva redacció. Els meus fills dormen i jo sense fer soroll em moc per la casa en silenci, endreçant alguna cosa fora de lloc, recollint la roba estesa, doblegant-la i mentre faig això rumio el meu text que, tot i que parteix de la idea inicial, comença a volar i a emprendre camins inexplorats. I com més avanço, més m’agrada, i com més m’agrada, més em deprimeixo pel que podia haver estat i no ha pogut ser el meu examen fallit de C2!

Prou! Decideix alguna cosa! – em dic a mi mateixa – posats a fer coses inútils, fes-ne la tercera i última, i fes-la bé. Escriu-lo de debò, aquest text!

Per a qui? Per a ningú! Només per a tu o per al petit grup de familiars i amics que t’han suportat estoicament després de l’examen!

Així doncs, va per a vosaltres, amics i família, un text que, a partir de la reelaboració de la informació continguda en quatre articles breus i aportant idees de collita pròpia, parla sobre els canvis de costums alimentaris al llarg del temps, concretament des dels anys 60 fina ara; posant èmfasi en els “superaliments”; incloent-hi altres temes relacionats com: les modes alimentàries, el fast-food o el slow-food, la globalització de la gastronomia, les intoleràncies alimentàries… i que porta per títol: Redescobrim la sopa d’all!

Redescobrim la sopa d’all

Un amic em va dir fa poc que, en qüestió d’aliments, sempre procurava comprar només aquells productes que la seva àvia hauria reconegut. Amb aquestes paraules, potser un xic exagerades, expressava el seu desig de consumir productes frescos, naturals, dels quals conegués l’origen, poc o gens processats i possiblement del territori. La cosa em va semblar, si més no, curiosa. Perquè en aquesta societat globalitzada en què tenim a l’abast mercaderies d’arreu del món, el desig d’una alimentació local i menys variada semblaria una mena de renúncia al ventall infinit de possibilitats gastronòmiques que el mercat global ens ofereix. Però per arribar fins aquí han hagut de passar moltes coses. I potser en aquesta carrera cap a la universalització dels costums i modes alimentàries, hem perdut altres coses pel camí, com la consciència d’allò que mengem i del per què.

Tot comença a la dècada dels 60 quan els electrodomèstics entren a la major part de les llars del món industrialitzat, introduint canvis en la conservació i la preparació dels aliments. I veurem que una conservació de llarga durada serà la clau de tots aquests canvis ja que permetrà el trasllat de productes alimentaris d’extrem a extrem del planeta. D’altra banda, els moviments migratoris o l’obertura de mercats, faciliten l’exportació de tradicions culinàries arreu del món. Si donem un cop d’ull als canvis viscuts al nostre país des dels anys 60 del segle passat fins ara, és considerable la quantitat de modes i tendències que s’han anat succeint al llarg del temps: del fast-food a la nouvelle cuisine, de la introducció i arrelament dels restaurants orientals a la popularitat de la cuina àrab en totes les seves variants; de l’exotisme a la redescoberta de la nostra tradició culinària; de les receptes de l’àvia a la deconstrucció de l’hamburguesa. I això només pel que fa a la gastronomia. Paral·lelament als costums alimentaris “oficials” sorgeixen també maneres de menjar alternatives com el vegetarianisme, el veganisme o la cuina macrobiòtica, nascudes no només de la creixent consciència animalista, sinó també de la preocupació per la qualitat i frescor d’allò que ingerim. Més recentment, i en la mateixa línia de voler retornar a una manera de menjar sana i ecològica, l’aparició de tota la gamma de productes  “bio”, “eco” o “100% naturals”, hauria de començar a despertar sospites sobre cap a on volen dirigir els nostres hàbits de consum els suposats experts en la matèria. De sobte, surten al mercat els “superaliments”: baies, llavors, algues i tota una sèrie de complements alimentaris que prometen l’aportació concentrada de vitamines, minerals i oligoelements de propietats miraculoses per la nostra salut. I la polèmica està servida: doncs hi ha nutricionistes que en promouen les virtuts, mentre que d’altres les neguen.

Si amb això no en tinguéssim prou, no hi ha dia que no ens llevem amb la notícia d’un darrer estudi de la Universitat de Massachussets (perquè això sí, mai no serà de la Universitat de Zimbabue) que demostra que un cafè al dia serveix per prevenir certes malalties. Però l’endemà, un altre estudi d’una altra universitat, amb el mateix prestigi, demostrarà que el consum reiterat d’aquell cafè “del dia anterior” tindrà, a llarg termini, efectes devastadors sobre el nostre sistema nerviós. A qui creure? Què pensar? Què consumir i què no?

No m’agrada veure-ho tot en clau conspiracionista, però davant la proliferació de notícies d’aquesta mena, convindria exercitar el nostre sentit més crític i començar a preguntar-nos quins excedents de producció o interessos ocults del mercat hi ha al darrere. Perquè, qui es recorda ara de les famoses “baies” del Goji? Aquelles boletes de color vermellós, de gust força desagradable, que havien de perllongar-nos la vida com a monjos tibetans. Per no parlar de la irrupció de la cúrcuma que, amb promeses similars de longevitat, va tenyir d’ocre les nostres taules durant un temps. O què me’n dieu dels productes “sense”, que envaeixen les prestatgeries dels supermercats? Potser, en comptes d’alegrar-nos-en, hauríem de començar a deprimir-nos en pensar tots els anys que, sense saber-ho, hem estat consumint productes “amb”:  amb colesterol, amb sucres afegits, amb lactosa, amb gluten, amb greixos saturats i insaturats, amb conservants i colorants, amb oli de palma i fosfats…?!?!

Per acabar-ho d’adobar – i mai millor dit – rius de tinta cabalosos corren per les xarxes difonent una literatura pseudo-mèdica sobre les propietats i no propietats de tots els productes alimentaris que ens ofereix el mercat. I aquesta literatura ha posat en circulació una nomenclatura que ferm servir amb naturalitat, convençuts que sabem de què estem parlant. Però ho sabem de debò? L’altre dia escoltava una dona que li deia a una altra: “L’oli d’onagra fa bé a la pell perquè elimina els radicals lliures”. Em van venir ganes de preguntar-li: “Però Vostè sap exactament què són aquests Radicals Lliures?” Perquè jo, honestament, no ho sé. Quan sento aquest nom no puc evitar pensar en una cèl·lula radical del terrorisme jihadista. I què me’n dieu dels Betacarotens? No us recorden una secta d’ascetes dels voltants de l’any 1 abans de Crist? Les Isoflavones? un grup musical de dives trans, i els Triglicèrids, una munió d’essers diminuts, imperceptibles a l’ull humà, que canten cofois i tots a una: “Som els Triglicèrids, som els Triglicèrids…!”

Però bromes a part, farem bé de no oblidar que moltes vegades, darrere la promoció de certs aliments, hi ha la supremacia i l’abús implacable de la llei del mercat. Un exemple d’això el trobem en la producció i el consum de  quinoa. Només fa unes dècades, aquest cereal conreat als Andes constituïa l’aliment principal dels camperols bolivians. Una menja de pobres que les classes benestants menyspreaven. Des que se’n van popularitzar les propietats alimentàries i la producció va créixer de manera espectacular, el preu d’aquest cereal es va disparar de tal manera que actualment a Bolívia, que n’és el principal productor, el 90% de la producció està destinat a l’exportació ja que ha assolit un preu prohibitiu pels mateixos camperols que la conreen.

Potser, tot aquest soroll i aquesta confusió al voltant d’un negoci arximilionari com és el de l’alimentació, hauria de començar a desvetllar la nostra consciència, la mateixa que ha portat el meu amic a prendre una decisió personal com la que he comentat al començament. De ben segur, la seva àvia pensaria que no calia estudiar tant per descobrir que menjar a poc a poc és molt saludable o que és més pràctic i menys contaminant comprar les patates al pagès de prop de casa i no al supermercat, acabades d’arribar de no se sap on. I potser ens titllaria de bojos si veiés que, a més, li hem posat noms estrambòtics a la normalitat: “Slow-food?”,  preguntaria confusa. “I què vol dir Quilòmetre 0?”

Com diu un altre amic meu, directiu d’una multinacional, cada vegada que surt resignat d’una sessió de coaching que l’empresa ofereix als empleats per millorar les seves competències: “Un altre curset per aprendre a ser normals…”. I és que potser no calia anar tan lluny per redescobrir la sopa d’all!