I això comença quan…

… surto de l’examen escrit de nivell C2 de català, mig contenta mig no-tan, i començo a fer aquella cosa que diuen que no s’ha de fer mai però que gairebé tots acabem fent: repassar mentalment l’examen a la recerca d’allò que puc haver escrit bé o no tan bé o regular o directament malament! I comença el patiment: m’endinso en una successió de preguntes, com ara: Això deu ser correcte? És un castellanisme? Un barbarisme? Accent obert o tancat? Porta guionet? Va amb dièresi? M’he inventat aquesta paraula? Després de fer els esbrinaments oportuns i de detectar un seguit de petites/grans relliscades que em deixen en una estat d’abatiment total, recordo amb tristor que no sabré la nota fins al 6 de setembre. És a dir, que hauré d’esperar-me tres mesos i mig per a conèixer el resultat!

Els meus fills, que han escoltat pacientment el meu monòleg sobre les errades que he fet i el perquè i el perquè no, em miren amb inquietud: “Et penses passar així tot l’estiu, mama?”, “I és clar que no, fills! No veieu que d’aquí a pocs dies ja me n’hauré oblidat de gairebé tot..? I es fan una mirada còmplice, somrient alleujats perquè saben que és ben bé veritat… Per sort!

Però encara no! I  l’endemà de l’examen començo a fer la segona cosa que no s’ha de fer mai, potser encara menys que la primera: reescriure mentalment una de les redaccions de l’examen. Quines ganes de torturar-se inútilment, però sembla inevitable no escoltar una veueta que diu: “en comptes d’allò, hauries d’haver escrit això”, “aquella frase l’hauries d’haver relacionat amb aquesta idea”, “podies haver posat com a exemple…”. El fet és que el tema d’una de les redaccions m’agradava molt. Era una qüestió sobre la qual ja tenia al cap escriure alguna cosa. No era ben bé el mateix, però s’hi assemblava. És clar que amb els nervis típics de la situació d’examen no vaig tenir el temps ni la calma per relacionar la tasca que se’m demanava amb la idea prèvia que jo tenia. Aquestes coses només se saben veure “amb el seny de després”, traduint literalment una expressió italiana que m’agrada molt. Així doncs, l’endemà de l’examen i ben d’hora al matí -el moment del dia que assaboreixo més- reescric mentalment la meva redacció. Els meus fills dormen i jo sense fer soroll em moc per la casa en silenci, endreçant alguna cosa fora de lloc, recollint la roba estesa, doblegant-la i mentre faig això rumio el meu text que, tot i que parteix de la idea inicial, comença a volar i a emprendre camins inexplorats. I com més avanço, més m’agrada, i com més m’agrada, més em deprimeixo pel que podia haver estat i no ha pogut ser el meu examen fallit de C2!

Prou! Decideix alguna cosa! – em dic a mi mateixa – posats a fer coses inútils, fes-ne la tercera i última, i fes-la bé. Escriu-lo de debò, aquest text!

Per a qui? Per a ningú! Només per a tu o per al petit grup de familiars i amics que t’han suportat estoicament després de l’examen!

Així doncs, va per a vosaltres, amics i família, un text que, a partir de la reelaboració de la informació continguda en quatre articles breus i aportant idees de collita pròpia, parla sobre els canvis de costums alimentaris al llarg del temps, concretament des dels anys 60 fina ara; posant èmfasi en els “superaliments”; incloent-hi altres temes relacionats com: les modes alimentàries, el fast-food o el slow-food, la globalització de la gastronomia, les intoleràncies alimentàries… i que porta per títol: Redescobrim la sopa d’all!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s