Arqueologia del present

A Alida

Això va passar ara fa uns anys. Feia pocs dies que la meva filla havia començat la secundària i cada dia tornava de l’institut amb alguna novetat o història per explicar. I un dia…

– Saps què ens han posat avui de deures? – em va dir amb un to de veu que revelava l’excitació prèvia a fer alguna cosa important.

– No –  vaig dir esperant escoltar alguna activitat enginyosa de pedagogia moderna.

– Escriure una carta.

– Ah, una carta… i a qui?

– A qui jo vulgui, a una nena de la classe – a  l’ESO tots són nens i nenes encara – Jo he triat l’Úrsula.

– Ah, molt bé. I què li has de dir a l’Úrsula en aquesta carta?

–  Doncs res, el que jo vulgui. M’ho puc inventar.

– Ah – Tema lliure. I de sobte em vaig traslladar als temps en què jo anava a l’escola i vaig recordar com m’agradava que em deixessin triar un tema per escriure una redacció.

– I saps què ha passat?

– No… – vaig dir.

– Doncs que la mestra – perquè a primer d’ESO els professors són “degradats” automàticament – ens ha dit que hem de posar la carta en un sobre i enviar-la.

– Ah – I jo, que feinejava per casa vaig començar a perdre l’interès en el relat que la meva filla suposava que m’havia de semblar molt atractiu. Però ella va continuar amb una insistència que deixava entreveure que hi havia alguna cosa especialment dirigida a mi en aquella història.

– Aleshores la mestra ha dibuixat un sobre a la pissarra. I ens ha dit: aquí hi heu d’escriure el nom i l’adreça del vostre amic i aquí al darrere hi heu de posar el vostre.

– Ah – i vaig començar a donar-li els plats que anava traient del rentavaixelles per a què els posés a lloc. I mentre ho feia, obedient, va seguir:

– I la mestra ha dit: aquí hi va el segell – i va fer un silenci – I saps què ha passat aleshores?

– No… – vaig fer procurant dissimular la meva impaciència per sentir el final de la història.

– Doncs que un nen de la classe ha aixecat la mà i ha preguntat: el segell, l’hem de dibuixar?

Aleshores ho vaig entendre. Em vaig aturar de sobte i me la vaig quedar mirant, entre incrèdula i divertida. La seva expressió somrient i victoriosa – no és per res però és més llesta que la fam- reflectia el seu triomf en explicar-me una història que de ben segur m’havia de xocar, com de fet, l’havia xocat a ella. Perquè tot i pertànyer a l’anomenada Generació Z – la dels nascuts al voltant del 2000 – la nena s’havia adonat que es trobava potser no en el mig però sí en un punt d’una cadena els extrems de la qual érem el seu company de classe i jo.

Vaig entendre de cop i volta l’interès i la necessitat d’aquella activitat que la professora havia posat com a deures. Era un exercici d’arqueologia del present. Els nostres fills havien d’experimentar què significava el fet d’escriure una carta a algú. Realitzar i reconstruir tot el procés d’una activitat que els seus pares havien fet de manera habitual a la seva infantesa i joventut, una activitat, però, que havia caigut en desús i que mai més no tornaria amb la quotidianitat d’aleshores. Per això el tema era lliure, perquè al cap i a la fi el què importava era el com i no el què. Aquells nens i nenes havien d’aprendre que en un temps no molt llunyà comunicar-se amb algú que no tenies a prop era un procés que volia el seu temps. La professora ho hauria pogut introduir així: ¿Sabeu nois que un dia, abans que existís internet, la gent s’escrivia cartes amb bolígraf i paper per explicar-se coses? Sabeu què significa la icona dels missatges del mòbil? És un sobre. I sabeu què eren els sobres i per què servien? No. No us estranyeu d’aquesta pregunta, si un nen al 2012 no sabia com era un segell.

He explicat aquesta anècdota moltes vegades, sobretot als meus coetanis. Tothom somriu, es sorprèn i fa una mica cara d’ensurt, perquè tinc la impressió que la gent de la meva generació, que som molts i fem molt de soroll, som una mena d’espectadors-protagonistes de la revolució digital i per això estem sensiblement capacitats per fer-ne l’anàlisi. Dic sensiblement perquè l’esmentada revolució ens ha tocat de ple. Nosaltres pertanyem als dos mons. O més ben dit, venim del món de les cartes i hem entrat, estrepitosament, en el món del WhatsApp per quedar-nos-hi irremeiablement, conscients que no hi ha camí de retorn. Però això sí, sempre a remolc dels més joves que en aquest univers digital van tres passes per davant nostre. Ja que mai com ara havia succeït que la generació jove tingués molta més perícia en certes qüestions tecnològiques que la generació que la precedeix. Els nostres joves ens ensenyen a utilitzar millor el mòbil i la tablet, a descarregar aplicacions, ens troben les músiques i les pel·lícules que els demanem, ens ajuden, quan volen, a instal·lar nous aparells. Com un dia que, convidada a l’apartament de la platja d’una amiga, em va dir alguna cosa com ara: espero que no tinguis ganes de veure la tele perquè fins que no arribi la meva filla no la podem engegar, per no sé què d’un cable que s’ha de connectar a no sé on i jo no sé com va… I el mes graciós de tot és que no em va sorprendre gens. No. Certament, no havia anat a la platja de Pals a mirar la tele.

La revolució digital significa que hem deixat enrere una sèrie d’objectes que ja formen part de l’arqueologia del present, vestigis d’un passat recent amb prou entitat per ser exposats en un museu: cartes manuscrites a dintre de sobres amb segells, agendes personals amb l’abecedari plenes de noms i números de telèfon, àlbums de fotografies, diapositives amb el seu reproductor, màquines d’escriure manuals i elèctriques, tip-exx en paper, discs de vinil i tocadiscs, equips d’alta fidelitat, cintes de casette, walk-man, disc-man, cintes de vídeo, targetes per parlar des de cabines telefòniques i cabines telefòniques… i segurament  la llista podria allargar-se molt més.

No parlo des de la nostàlgia, ni molt menys, sinó més aviat des de la perplexitat per la rapidesa dels canvis i des de la certesa que existeix una cesura molt clara entre el món d’ahir i l’actual, i que nosaltres, generació pont, som un testimoni d’excepció per la senzilla raó que estàvem actius aleshores i ho estem ara també. És a dir, vam començar a treballar amb màquines d’escriure i ara ho fem des del mòbil.

No parlo amb nostàlgia i puc dir que la vida smart, digital, global o com la vulguem anomenar, s’ha introduït a les nostres vides de manera gradual, sense sotracs i sota el lema de: Bonjour immédiateté! I és clar, qui no vol tenir-ho tot a l’abast i al més aviat possible? Qui no vol eliminar distàncies, escurçar temps i fer que tot esdevingui present? I és que l’era digital ha acomplert el vell somni del nen que bramava: vull un gelat, vull un gelat, i el vull ARA! No serà casual que molts dels artífex de tot aquest canvi hagin estat individus que no arribaven a la trentena, joves Peter Pan jugant a inventar-se el Neverland del segle XXI. Però com passa amb totes les revolucions encara no estem en condicions de saber quin és l’abast real de tot aquest progrés tecnològic ni quin serà el preu que haurem de pagar. Perquè no em negareu que fa una certa esgarrifança entrar en un lloc qualsevol, com una sala d’espera o un vagó del metro, i veure a tothom amb el cap cot i el rostre com il·luminat pel reflex imaginari de la pantalla del mòbil…  O potser ja no falta gaire perquè deixi de sorprendre’ns?

És molt probable que si Gurb l’extraterrestre tornés ara a la terra inclouria en el seu relat alguna cosa semblant a això: la majoria dels éssers humans, excepte els ancians i els més petits, no se separen gairebé mai d’un dispositiu petit que porten a tot arreu. El miren tot sovint. Hi fan lliscar suaument els tous dels dits. Se l’acosten a l’orella i parlen o hi connecten uns fils que es posen a les orelles per escoltar millor. El fan servir moltes vegades al dia, fins i tot quan es reuneixen. O més ben dit: quan estan reunits el miren tot sovint, cadascú el seu. De vegades parlen entre ells, però d’altres, no… Encara que aquesta seria una altra història.

I no seria estrany que d’aquí a uns quants anys, un dia, una futura neta meva li digués a la seva mare, en tornar de l’institut:

-Saps què ens han posat de deures? – perquè això dels deures potser no que no canviarà mai…

-No.

-Hem de mirar una pel·lícula a la televisió.

-Ah, una pel·lícula… I quina?

-La que vulguem, la podem triar…

-Ah, i a quina televisió se suposa que la miraràs?

-A la de l’Aina, a casa seva encara en tenen.

———————————–

*Archeologia del Presente és el títol d’una novel·la de Sebastiano Vassalli. Einaudi, 2001

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s