Els joves, els diners i el propòsit de la vida

Els joves d’avui creuen que els diners ho són tot, cosa que constaten quan es fan grans.

Oscar Wilde

Quan era petita havia sentit dir als grans que no era apropiat parlar de diners davant dels nens. Sospito que darrere d’això hi havia la creença que certs temes eren delicats i podien suscitar idees confuses o errònies en les nostres ments imaginatives i impressionables, per la qual cosa era millor no abordar-los amb lleugeresa davant nostre. Aquesta actitud em sorprenia perquè els diners i, més concretament, el fet de tenir-ne pocs o molts, des de la misèria més misèrrima fins a la riquesa més inassolible, era un tema freqüent no només en les converses dels grans, sinó també a les pel·lícules i als concursos de la televisió i no entenia per què hauria estat inapropiat parlar-ne obertament.

El cert és que parlar de diners no sempre és fàcil, de vegades inadequat, incòmode d’altres. No sembla “educat” dir el preu de les coses, preguntar el sou d’una persona o explicar què hem pagat per una casa; de la mateixa manera, en una entrevista de feina no estem segurs si és correcte preguntar el salari o si hi haurà pagues dobles quan, al cap i a la fi, el motiu únic de ser allà és oferir el nostre temps i experiència a canvi d’aquella quantitat de diners innombrable. Un cert pudor a parlar de diners plana sobre l’educació del que és políticament correcte i quan algú expressa sense embuts, com fa una amiga meva: “A mi els diners m’agraden molt!”, la impúdica sentència grinyola i escandalitza la hipocresia benpensant.

Un dia, viatjava en tren de Girona a Barcelona i m’entretenia fent els passatemps d’una revista. Hi havia un enigma que consistia en endevinar la frase oculta. L’autor, algun filòsof de la Il·lustració de qui no recordo el nom. Tampoc no recordo com funcionava el joc però el cert és que la frase va anar revelant-se a mesura que col·locava les lletres a lloc:

“El menyspreu dels diners perjudica seriosament l’economia.”

Aquella frase, segurament palesa i clara per a moltes persones, em va sobtar com et sorprenen certes idees quan les veus expressades per primer cop i obren una escletxa de pensament nova que t’atrau explorar. Les llegeixes i penses: Ah, aquesta idea existeix!  Algú l’ha traduïda en paraules!  Em vaig adonar, de cop i volta, que jo havia estat educada potser no en el menyspreu dels diners però en una mena de qüestionament del seu poder: els diners no ho són tot i no sempre fan la felicitat, més aviat la poden enterbolir i, sobretot, fer diners no ha de ser mai el propòsit principal de la vida. Quan dic educada, no em refereixo a una educació directa dels meus pares sinó a una concepció que es respirava a l’ambient, com la idea mateixa que no era apropiat parlar de diners davant les criatures. Em vaig adonar al moment que, des de la meva pròpia experiència, la deducció que una cosa portava a l’altra era ben certa, és a dir, que el menyspreu dels diners ens podia fer pobres. I era cert que la meva economia havia estat gairebé sempre una mica precària, amb alts i baixos que jo atribuïa més a la fluctuació del mercat laboral que no pas a una actitud personal, encara que amics i coetanis obrint-se camí en aquell mateix mercat laboral tinguessin economies molt més estables i sanejades que la meva. Aquestes consideracions em van portar a pensar que cadascú de nosaltres manté una relació particular amb els diners i que aquesta deu estar determinada no només per l’entorn familiar i l’origen social, sinó també per qüestions d’índole més personal, com ara, una actitud particular davant la vida  o el fet de tenir unes prioritats vitals determinades. I encara més, que de la relació especial que mantinguem amb els diners  dependrà a posteriori la solvència de la nostra economia.

A la citació que dona peu a aquest text, Oscar Wilde, amb la ironia que el caracteritza, posa el dit a la nafra d’una societat hipòcrita que voldria que els seus joves fossin idealistes i no pensessin que els diners ho són tot, però que al final es veuran atrapats en un sistema materialista on, a més, – i això és un afegit meu – se’ls acabarà jutjant per l’èxit que hi aconsegueixin. En el fons, sempre voldríem que els nostres fills fossin millors que nosaltres. Més purs i incorruptibles. Una altra escriptora, Natalia Ginzburg, al seu llibre Les petites virtuts, diu: Pel que fa a l’educació dels nostres fills, crec que no els hauríem d’ensenyar les petites virtuts sinó les grans. En comptes de l’estalvi, la generositat i la indiferència envers els diners; En lloc de la prudència, el coratge i el menyspreu del perill; (…) En canvi, tot sovint fem el contrari, ens afanyem per ensenyar-los a respectar les petites virtuts i en fonamentem tot el nostre sistema educatiu. Escollim així la via més còmoda: perquè les petites virtuts no suposen cap perill material, ans al contrari, protegeixen dels cops de la fortuna. En altres paraules: donem als fills una educació materialista, conservadora i poruga i, en realitat, hauríem d’ensenyar-los a ser idealistes, generosos i valents.

Oscar Wilde, artífex enginyós de piruetes lingüístiques instal·lades en la paradoxa, és un cínic que acaba afirmant que els diners ho són tot. Natalia Ginzburg, preocupada per una educació en valors, és una idealista que voldria donar als diners la importància justa que mereixen.

El cert és que si parem atenció ens adonarem que hi ha una infinitat d’actituds diferents en relació als diners: per començar, hi ha persones avares i altres generoses. Hi ha qui necessita controlar sovint els moviments del(s) seu(s) compte(s) bancari(s) i qui té pànic a fer-ho. Hi ha pobres que es comporten com a rics i rics que viuen amb una por permanent a la pobresa. Els qui viuen a crèdit i als qui no els agrada tenir deutes. Hi ha persones que diuen els preus de tot el que compren, altres no recorden ni el que val la barra de pa que acaben de comprar. Hi ha qui fa regals generosos i desinteressats, altres són capaços de recordar-te tota una vida aquell regal esplèndid que una vegada et van fer. Com hi ha persones que comparteixen el menjar i altres que no. Hi ha formiguetes estalviadores i cigales panxacontentes. Hi ha els qui diuen els-estalvis-no-es-toquen i els qui pensen els-estalvis-estan-per-això; com hi ha estalviadors i mans foradades.

No hi ha dubte que totes aquestes actituds són el fruit d’una educació més o menys  conscient o bé de l’emulació de certes conductes o, pel contrari, del seu rebuig.

La pregunta que em faig és: Quina seria doncs una educació encertada en relació a aquest assumpte? I més concretament, què hauríem de dir als nostres fills perquè establissin una relació sana i natural amb els diners?

Sembla evident que en una societat competitiva i consumista com la nostra, educar en el menyspreu dels diners pot crear persones poc pragmàtiques, incapaces de dotar-se dels recursos econòmics necessaris per a una existència acomodada, que no vol dir opulent. Així, seria recomanable ensenyar-los la importància d’aconseguir una independència econòmica real i de saber gestionar-la. Potser aquest seria un bon punt de partida. Els diners no ho són tot i, per tant, mai no haurien de ser un fi, sinó únicament un mitjà; un mitjà que permetés no haver de dependre mai de ningú. Perquè em fa l’efecte que a partir del moment que fer diners esdevé el propòsit principal de la vida és fàcil caure en conductes disfuncionals poc recomanables i fins i tot delictives. Si no, ¿com explicar les raons subjacents a casos de corrupció protagonitzats per individus que per posició social i econòmica gaudeixen d’un nivell de vida privilegiat que fa incomprensible aquell delicte? O bé la cobdícia humana no té límits o bé hi ha una mala educació pel que fa a la importància dels diners a les nostres vides. Voldria creure que es tracta més de la segona opció perquè això significaria que hi ha un bri d’esperança: com sempre, la necessitat d’una educació en valors.

Ensenyar als nostres fills que la independència econòmica els farà més lliures, és un bon començament. Però prevenir-los sobre les formes subtils de vassallatge que amaga la societat de consum, també. És a dir, començar a ensenyar-los a destriar entre allò que és necessari del que no,  a distingir entre Ésser i Tenir, que òbviament són verbs diferents.

Possiblement aleshores entendran –entendrem- que una generositat sense condicions és una altra forma de llibertat, potser més elevada, de la qual només gaudeixen algunes persones privilegiades de debò.

I acabo amb una poesia que vaig aprendre de petita i que he custodiat sempre en algun petit racó de la memòria.

Chiedo scusa alla favola antica,

se non mi piace l’avara

formica.

Io sto’ dalla parte della cicala

che il più bel canto non vende,

regala!

(Gianni Rodari)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s