Prohibir o no prohibir, és aquesta la qüestió?

No hi ha substàncies tòxiques, només dosis tòxiques

Jorge Wagensberg

Al començament de l’estiu es va reobrir el debat sobre l’ús dels telèfons mòbils als instituts arran de la llei aprovada a França que prohibeix la utilització dels smartphone a tots els alumnes menors de 16 anys a partir d’aquest curs 2018-19. Més recentment, el govern socialista espanyol ha plantejat la possibilitat d’imitar la iniciativa francesa, no sense aixecar veus crítiques i discrepants amb la mesura.

Pel que he llegit, defensors i detractors de la prohibició posen damunt de la taula un argumentari ric i variat que va des de la voluntat d’acabar amb conductes disruptives com el ciberassetjament o el cibersexisme – neologismes, com a mínim, inquietants  – a la idea que bandejar la tecnologia digital a les escoles és una actitud  retrògrada i allunyada de la realitat dels nostres joves. El departament d’ensenyament català ha apostat, des de fa uns anys, per la no prohibició perquè considera que la millor manera d’afrontar el problema és la d’educar els alumnes en el bon ús del mòbil, aprofitant a l’aula les múltiples possibilitats de les seves aplicacions i deixant llibertat d’acció als centres educatius per a establir una normativa adequada i consensuada entre docents, alumnes i famílies. Convertir el problema en oportunitat educativa: aquest és el plantejament. Amb relació a la llei francesa, el conseller va dir que aquest era un debat que arribava “fora de temps” al nostre país i va deixar ben clar que el departament advocava per optimitzar l’ús de les noves tecnologies en l’àmbit escolar i refusava la seva prohibició per considerar-la, entre d’altres coses, una restricció dels drets dels alumnes.

Començo a investigar i la meva recerca consisteix, bàsicament, en llegir i filtrar què es diu a la xarxa sobre aquesta qüestió; en preguntar a amics i coneguts que treballen a instituts com a docents i que ocupen també càrrecs directius; en llegir normatives de centres concrets i el document aprovat pel Consell Escolar de Catalunya el 2015, vigent avui dia; sense oblidar-me, òbviament, de fer una ullada a la premsa francesa.

Alguns aspectes del debat em criden l’atenció.

Un professor de matemàtiques que es mostra favorable a l’ús del mòbil a classe i proporciona alguns exemples dels seus avantatges, admet que no coneix encara una manera eficaç de controlar que 25 o 30 alumnes d’ESO, fent servir el mòbil alhora en una activitat concreta, segueixin fil pel randa les seves instruccions sense caure en la temptació de xatejar,  jugar, passar-se les respostes correctes, obrir el seu insta i mil coses més durant el temps que dura aquella activitat. El mateix professor assegura que la consulta del mòbil en un moment puntual és molt útil i que fins i tot agilitza el temps de recerca de dades, però també alerta del perill que la seva utilització reiterada a classe afecti a processos d’aprenentatge que requereixin atenció, zero distraccions i concentració absoluta per part de l’alumne.

Segueixo, en un altre institut on es van plantejar diverses actuacions abans d’arribar a la que han aprovat per aquest curs, es van adonar que l’ús incontrolat del mòbil per part dels alumnes havia arribat a uns extrems que feien perillar la convivència i el bon ambient escolar: des de conflictes provocats per gravacions i difusions de tota mena d’imatges inacceptables, a la saturació de la xarxa wifi de l’institut per sobrecàrrega o problemes d’atenció i concentració per part d’alguns alumnes. La normativa que finalment van aprovar, amb el consentiment de totes les parts implicades, estableix que els alumnes poden dur el mòbil a l’institut sempre i quan el portin en silenci i només el facin servir com a eina didàctica a classe i amb l’autorització d’un professor. Aquesta restricció d’ús afecta a tota la jornada escolar: hores lectives i esbarjo. En un altre institut m’expliquen que l’ús no autoritzat del mòbil està penalitzat no només al recinte del centre sinó molt especialment durant les sortides i excursions organitzades al llarg del curs escolar.

Pel que fa a les penalitzacions per ús indegut del mòbil, la requisició de l’aparell és la més habitual, encara que hi ha diferències entre els centres quant al temps de sostracció: els més laxes permeten que l’alumne reculli el mòbil el mateix dia en què ha estat requisat, al final de la jornada lectiva. Els més estrictes arriben a retenir-lo fins a una setmana.

Al final de la meva breu recerca, me n’adono que la tan criticada llei francesa no difereix gaire de les normatives internes aplicades a alguns instituts de Girona, Barcelona i Lleida on l’ús del mòbil està força restringit i controlat. D’altra banda, la prohibició a França afecta només als alumnes fins els 15 anys, mentre que als instituts catalans aquestes regulacions d’ús es poden adreçar a tot l’alumnat del centre: ESO i Batxillerat. Finalment, per qui no s’ha molestat en conèixer els detalls de la llei francesa, cal saber que els alumnes poden portar el mòbil a l’institut, a condició que el tinguin en silenci i guardat a la motxilla, ja que s’entén que l’hauran de fer servir en horari pre i post escolar. A més, també en preveu l’ús com a eina didàctica proposada i controlada per un docent.

Me n’adono, finalment, que la diferència entre un model i l’altre consisteix en qui aplica la restricció més que en la restricció per ella mateixa. França ho converteix en una llei d’estat, aplicada des del govern. A casa nostra, es prefereix delegar la decisió en els actors principals de la pel·lícula: equips directius, representants d’alumnes, famílies i personal administratiu, els quals, en molts casos, aposten  per  una limitació de l’ús del mòbil que no és altra cosa que la prohibició de fer-lo servir durant una bona part de la jornada escolar. Aleshores és quan em plantejo si no es tracta també d’un debat lingüístic on les paraules tradueixen alguna mena de tendència ideològica. Perquè em fa l’efecte que cada cop que surt la paraula “prohibir”, alguns’ dogmàtics de l’esquerra es posen les mans al cap i alcen la veu amb allò de: Jo no estic a favor de prohibir res. La prohibició no és la solució. Aquesta al·lèrgia a segons quines paraules és molt pròpia d’aquells fans de l’eufemisme que, des dels seus “departaments de neofraseologia”, s’afanyen en idear i posar en circulació paraules i frases noves adequades a l’esperit de la correcció política. Així, en comptes de “prohibir” el mòbil – que sona realment molt dretà – prefereixen “limitar-ne l’ús” – que queda molt més progre. Al final, els dos posicionaments – el permissiu i el restrictiu – són com les dues cares d’una medalla perquè parlen de la mateixa cosa amb enfocaments divergents però coincideixen en admetre que som davant d’un problema, o més ben dit, d’una situació controvertida que cal regular. 😉

Es tracta també de dues maneres diferents d’entendre el fet d’educar: els prohibicionistes, autoritaris i escèptics en pedagogia, tiren pel dret i pretenen acabar amb el problema per decret, mentre que als altres se’ls ha girat feina: educar els alumnes en el bon ús dels dispositius digitals. Però pel que he vist, aquest “educar” consisteix més aviat en restringir-ne l’ús, – ergo prohibir-lo – durant una bona part de la jornada lectiva, amb sancions punitives dissuasives de la mala conducta. I precisament pel que fa a les sancions, no em vull ni imaginar què pot significar conviure amb un adolescent privat del seu mòbil durant una setmana. Encara que potser no serà tan greu si, tal com m’han explicat, quan es requisa el dispositiu, l’alumne pot quedar-se la targeta, de manera que pot reciclar un aparell vell i “sobreviure” aquella setmana horribilis amb un mòbil de model desfasat sota el lema de: sort-que-no-vaig llançar-aquest-trasto.

I atenció a aquesta dada: en un dels instituts on es van reunir representants de totes les parts implicades per tal d’arribar a una solució de consens, els més favorables a una restricció de l’ús del mòbil van ser – sorpresa, sorpresa – els representants dels estudiants. ¿És possible que els nostres joves necessitin i reclamin una orientació en aquesta qüestió?

I em pregunto: ¿Si a l’aula es disposa d’altres eines digitals, com pisarres i ordinadors, que permeten als docents treballar amb les noves tecnologies, el fet de bandejar el mòbil només per unes hores no seria també una manera de dosificar el temps que els joves passen davant de la mini-pantalla?

Perquè si hi ha unanimitat en alguna cosa és en això: aquest nou giny, que s’ha introduït a les nostres vides amb tanta força que sembla impossible imaginar la vida sense ell, és una petita-gran finestra oberta al món amb un component addictiu innegable per a tots els seus usuaris: des dels adolescents fins als adults. Per això, aprendre a utilitzar-lo de manera conscient i beneficiosa és un repte nou i urgent que concerneix a tothom. I ens toca especialment a nosaltres, els adults, aprendre a fer-ho per esdevenir model perquè, a banda de tots els discursos pedagògics que vulguem fer, serà també a partir del model d’ús del mòbil que mares, pares i docents donem als nostres joves que ells aprendran a utilitzar-lo.

I acabo amb una conversa que vaig tenir amb la meva filla quan començava a escriure aquest text:

-Estic escrivint una cosa sobre l’ús dels mòbils als instituts. Què passava al teu insti?

-Estava prohibit.

-Ah sí? Del tot?

-Sí. A classe, al pati i als passadissos. Ni per mirar l’hora…

-Déu n’hi do!

-Bueno,  t’hi acostumaves.

-I no el fèieu servir a classe per calcular, cronometrar o per buscar paraules?

-Teníem calculadores, diccionaris… A més, si calia , els profes consultaven internet amb l’ordinador de classe.

-I què passava si t’enxampaven amb el mòbil?

-Depenia del profe. Els més guais et deien: guarda el mòbil, si te’l torno a veure, te’l trec. Els més bordes te’l treien directament.

-Quin drama, no?

-Bueno, era qüestió de què no t’enxampessin.

-I els alumnes protestàveu per això?

-No gaire. A més, a batxillerat podíem sortir a fora a l’hora del pati i aleshores el fèiem servir. Però quan eres a dintre, si havies d’enviar algun missatge important, te n’anaves al lavabo i l’enviaves des d’allà i no passava res…

Fi de la conversa.

I, com a mare, inevitable pensar: quin devia ser aquest missatge tan important…?

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s