De mags i de muggles

Era el millor dels temps, era el pitjor dels temps.

Història de dues ciutats – Charles Dickens

A Max

Vaig entrar a l’univers Harry Potter de la mà dels meus fills, no sense una certa mandra i empesa sobretot pel desig de compartir amb ells un món del qual eren experts entusiastes. Vam començar a l’inrevés, primer les pel·lícules i després les novel·les i jo, concretament, m’hi vaig enganxar quan es va estrenar la cinquena part al cinema, és a dir, ben avançada la saga i quan ells ja s’havien convertit en uns consumats harripotteròlegs. Abans d’aquell moment, no havia vist cap de les pel·lícules anteriors i la meva relació amb elles s’havia limitat a unes quantes vegades que, plena de bones intencions, m’havia acomodat al sofà amb la ferma determinació de mirar-ne alguna plegats. Però no ho aconseguia mai perquè a la mitja hora d’haver començat era inevitable caure en un son profund i reparador del qual em despertava, només al final, amb un: Ja està bé, Mama, sempre fas el mateix…! mentre s’escoltava de fons la banda sonora dels títols de crèdit. Però a partir de Harry Potter i L’Ordre del Fènix em vaig convertir i aleshores vaig posar-me al dia de les primeres quatre. Recordo que solia fer preguntes als meus fills sobre certs aspectes de la trama que eren una mica embolicats i ells s’esforçaven amb entusiasme en donar-me tota mena d’explicacions per aclarir-me els dubtes sobre l’entrellat de la història i les peripècies dels seus personatges. Crec que els devia fer tanta il·lusió sentir-se superiors a mi en aquella matèria que només per això van mostrar-se més condescendents amb les inevitables becaines – d’almenys cinc minuts- a les quals no em vaig poder resistir mai mentre miràvem plegats alguna de les pel·lícules. Tot i no considerar-me una fan de l’univers ideat per J.K. Rowling tinc un record entranyable d’aquelles tardes de sofà i manta de cinema casolà i de lectura en veu alta dels primers llibres. Del final d’aquell període també ens ha quedat el nostre gat, Harry, que va arribar a casa, cadell, el dia que es va estrenar la primera part de la darrera pel·lícula.

A banda del seu valor literari, força discutible, el que em resultava atractiu d’aquella història era la descripció d’un univers en què coexisteixen dos mons paral·lels, el món dels mags – éssers amb poders sobrenaturals- i el món dels muggles – éssers terrenals. Dos mons perfectament separats i delimitats amb les seves pròpies regles i que, de tant en tant, entren en contacte, interactuen i, de vegades, col·lideixen. Evidentment, el món màgic és, tot i l’aspecte arcaïtzant, molt més avançat que el món muggle. Els mags tenen encanteris i pocions que els permeten eliminar barreres temporals i espacials; tenen el do de la invisibilitat, poden adquirir la fisonomia d’un altre ésser, introduir-se en els pensaments dels altres i contemplar, fins i tot, els seus records; poden autotransportar-se d’un lloc a l’altre en qüestió de segons i viatjar a èpoques remotes; en definitiva, tot un ampli ventall de poders sobrenaturals que els joves protagonistes de la història, enfrontats a les forces del mal que lidera el terrífic Lord Voldemort, van adquirint curs rere curs a la prestigiosa escola de màgia i bruixeria Hogwarts.

La invenció i descripció d’un món més avançat que el nostre té una llarga tradició literària i cinematogràfica de la qual Rowling n’és un exponent més i no sempre del tot original. Ve de molt antic la necessitat d’imaginar una civilització superior en què els humans i altres éssers amb poders ultraterrenals aconsegueixen fer, sentir i veure coses físicament impossibles. De vegades, aquests dos mons se succeeixen en el temps i el món superior es concep com una etapa futura de la civilització present, però d’altres, com passa a Harry Potter, ambdós mons coexisteixen com a dues realitats paral·leles amb coordenades d’espai i temps pròpies i on els seus habitants transiten i es desplacen d’una a l’altra, adaptant-se al ritme de cadascuna.

M’agradava aquesta idea de dos mons de velocitats diferents que existeixen alhora perquè em semblava una metàfora del nostre món, on la vida real, la del carrer, amb el seu ritme compassat al nostre caminar, esdevé paral·lela a la vida virtual, veloç i global de la xarxa, i on els seus habitants transitem d’una a l’altra gairebé sense adonar-nos-en.

És molt probable que amb això que acabo d’escriure no s’hi identifiquin gens els nadius digitals, aquells que han crescut amb Internet i no conserven cap record d’una existència sense xarxa ni smartphone, però per a aquells a qui encara ens queda un tebi record, no ens ha de semblar tan desgavellada la idea que l’univers Harry Potter podria ser una al·legoria de la vida d’avui on dues realitats de dimensions i velocitats diferents coexisteixen en equilibri aparent. Entrem a la xarxa i en sortim amb la mateixa facilitat amb què Harry Potter i els seus companys accedeixen a l’andana nou i tres quarts per agafar el tren cap a Hogwarts. La Web és el nostre món de les meravelles, on la vida s’accelera en una navegació sense límit per múltiples jardins de senders que es bifurquen i on la sensació d’immediatesa i ubiqüitat ens fa viure la il·lusió d’aniquilar les barreres limitadores d’espai i temps, d’esdevenir invisibles, d’inventar-nos una vida diferent i millor o d’arribar, fins i tot, a viure la vida d’una altra persona.  Ara mags, ara muggles, transitem entre el món real i el virtual com aprenents de bruixots de la casa Griffindor, en el nostre primer curs a la prestigiosa escola de màgia i bruixeria Hogwarts. Primer curs, sí, perquè la revolució digital no ha fet més que començar.

Però al món màgic també existeix el costat fosc, capitanejat per Lord Voldemort, el Senyor Tenebrós, aquell-qui-no-ha-de-ser-anomenat. El mal ús de les arts obscures pot arribar no només a destruir sinó també a autodestruir i així li ho recorda Sirius Black a Harry Potter quan aquest li confessa que a vegades té por de l’ambivalència dels seus sentiments: “tots tenim llum i obscuritat al nostre interior – li diu Sirius Black per tranquil·litzar-lo – la cosa important és decidir quina d’aquestes dues parts volem potenciar”. De nou, la inevitable dualitat, el sender que es bifurca i la llibertat d’escollir. Perquè ara també sabem que paral·lela a la Clear Web, és a dir, a la petita porció de xarxa de superfície que utilitzem normalment, existeix la Deep Web, immensa i inaccessible als comuns dels mortals -en termes informàtics: no indexada pels motors de cerca convencionals- i que allotja, al seu interior, la Dark Web, absolutament xifrada i de la qual seria millor no-saber-ne-ni-el-nom. Un submón ocult i esgarrifós, veritable regne de les forces del mal, refugi per a ciberdelinqüents de tota mena i condició.

Sabedors que hem d’aprendre a triar i filtrar el bo i millor d’aquest jardí de les delícies que és l’univers virtual, cada cop prenem més consciència que la xarxa, amb els seus superpoders, ens espia, coneix els nostres moviments i els analitza amb el clarobscur propòsit de descobrir els nostres desitjos i, fins i tot, d’avançar-s’hi i crear-nos-en de nous. Així, també hem après que com més ens hi passegem més informació nostra tindrà i, encara que sembli cada cop més difícil, depèn de nosaltres donar-l’hi o no. Perquè ara que ja comencem a conèixer el risc que suposen certs usos i abusos d’Internet – i ens afanyem per crear i aplicar lleis de protecció de dades – no deixa de sorprendre la quantitat d’informació privada que els usuaris, de manera més o menys conscient, hi aboquem sense cap precaució, com encara més sorprenent és l’enuig d’aquells qui se senten incomprensiblement controlats i espiats per la xarxa.  ¿Una mica tard, no us sembla? Una mica tard i ingenu sentir-se víctimes del Big Data-Big Brother quan cada dia hi deixem rastres i rastres de les nostres cerques i de la nostra activitat.

¿Que ens espien? És clar. ¿Que algun redit treuen de la informació que obtenen de nosaltres? Segur. ¿Que hi podem fer alguna cosa? També. Potser encara podem escollir dosificar la nostra presència a la xarxa i limitar-la només a allò què sigui veritablement útil i necessari, constructiu i beneficiós per nosaltres. Perquè no deixo de preguntar-me d’on ha sorgit aquesta epidèmia de narcisisme pueril que afecta milions d’individus d’una nova malaltia: l’addicció a la difusió, quasi impúdica, de la vida privada a les xarxes socials i la necessitat, gairebé malaltissa, de l’aprovació aliena. ¿Quina mena de mancança afectiva pateixen aquests damnificats de l’era digital -dependents dels “m’agrada”- que inunden les xarxes socials d’imatges i informació de tot el que fan i desfan? ¿De debò se sorprendran i se sentiran enganyats el dia que, per error o no, es filtri i s’utilitzi de manera sospitosa algun aspecte de la seva privacitat que han compartit, per no dir esbombat als quatre vents?

Tenim la llibertat de triar i la responsabilitat d’exercir-la, com també la d’advertir els joves de la importància de preservar la intimitat i de decidir quina porció de la seva vida i quina part del seu temps volen lliurar-li al món de la xarxa. Nosaltres encara tenim elements de comparació amb la no-tan-dolenta vida d’abans i en alguna cosa els podem orientar. Perquè malgrat la seva superioritat en la nova tecnologia digital, potser els brontosaures encara podem oferir als mil·lenials algun element de reflexió sobre la dimensió ètica del seu ús. Com diu una amiga meva, potser no trigarem gaire en incloure al currículum una nova assignatura obligatòria impartida des de P3: l’EXS o ètica a les xarxes socials.

Veus crítiques adverteixen d’una paradoxa: sembla ser que a l’era de les intercomunicacions personals per excel·lència els individus se senten més sols i aïllats que mai. ¿Serà que estem tan ocupats en comunicar-nos a través de pantalles que correm el perill d’oblidar com era allò de conversar mirant-nos als ulls? Però potser aquesta crítica no és altra cosa que una forma de resistència a acceptar la nova realitat, aquest nou món en què conviuen dues maneres de socialitzar, la real i la virtual, cadascuna amb les seves pròpies regles. Potser ens convindria més acceptar que hem d’aprendre a integrar-les cercant un equilibri entre elles a fi d’establir connexions de qualitat amb les persones i entendre que ambdues maneres de comunicar tenen temps i espais diferents. Perquè és evident que la revolució digital és aquí per quedar-se i per facilitar en molts sentits la nostra vida. Podem fer dues coses: resistir-nos-hi i entonar un ubi sunt d’enyorança dels vells temps o utilitzar les noves xarxes de socialització amb intel·ligència, sentit de l’ètica i creativitat, en benefici nostre i de les nostres relacions, sense oblidar, un cop més, que som nosaltres els qui triem el camí.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s