Vida, biografia, curriculum

Nobody said it was easy

Coldplay

A Arianne

Des de sempre m’han encuriosit certes biografies de personatges il·lustres amb trajectòries vitals tan rocambolesques que ni la ment més fantasiosa seria capaç d’imaginar. En paraules d’Henri Troyat, biògraf de Dostoievski i d’altres escriptors, referint-se precisament a l’autor de Crim i Càstig: “La seva vida és tan abundant en desesperances espectaculars i alegries miraculoses que hom es veuria temptat d’esmorteir-la més que de “novel·lar-la”. Sembla com si aquest escriptor genial hagués organitzat la seva existència a l’estil de les seves novel·les, com si hagués convertit la seva existència en la més apassionant de les seves novel·les”.

Més d’una vegada, m’havia fet la mateixa pregunta: Per què ara ja no s’escolten històries com aquestes? De perfils biogràfics poc o gens convencionals, trencadors o sacsejats per cops de fortuna favorables i adversos, a mercè de la sort capritxosa i juganera. Personatges valents, enginyosos i creatius, capaços d’adaptar-se a canvis de rumb sobtats i d’improvisar una vida empaitant l’ideal de satisfer la pròpia vocació, el propi somni. Personalitats obsessives o turmentades incapaces d’encaixar en el lloc que els corresponia ni de representar el rol que s’hi esperava.  Em refereixo sobretot a homes i dones del segle XIX i primera meitat del segle XX, coneguts i biografiats, però també a les vides anònimes de tanta i tanta altra gent de l’època.

Històries de fills il·legítims, de paternitats no reconegudes, d’orfandats i adopcions, però també de fills nascuts en el si de famílies convencionals predestinats a una vida encotillada de normes estrictes que ells o elles van gosar transgredir; històries d’aprenentatges autodidactes per la impossibilitat de rebre una educació o de llargs anys d’estudi en internats de disciplina fèrria i mètodes d’ensenyament de dubtosa pedagogia; narracions d’infanteses truncades per l’obligació de treballar en tota mena de feines feixugues ben distants de la disciplina per la qual aquells individus eren dotats i es donarien a conèixer més tard. I pel que fa a la qüestió material, alts i baixos constants, des de herències sobtades o guanys obtinguts per l’exercici de la pròpia professió, a fallides estrepitoses d’empreses o projectes, pèrdues de fortunes i períodes d’estretor econòmica. Sense oblidar les vides marcades per la guerra i la postguerra, de convivència amb la mort, la fam, la pobresa i la por o les històries apassionants de viatgers i viatgeres de debò, de quan viatjar era veritablement una aventura arriscada i no una activitat d’oci, segura i limitada al període vacacional. Relats de viatges començats improvisadament, forçats per la necessitat de fugir o de migrar. Camins d’anada de retorn incert. I en l’àmbit de la vida privada, matrimonis duradors i prolífics però també històries d’amors prohibits, adulteris, separacions i divorcis, més divorcis dels que podríem imaginar. No cal dir que un capítol a part i especial mereixerien les dones, autèntiques heroïnes de l’altra història, la que no es veu, de la vida silent entre bastidors, fent-se visibles i obrint-se camí a través de i contra un món patriarcal, immutable i castrador.

Només cal recordar les històries que ens explicaven els nostres avis o donar un cop d’ull a la biografia de personalitats diverses del món de les arts, la literatura i la ciència, nascuts entre el 1800 i el 1950, per copsar l’esperit novel·lesc que sembla animar molts d’aquests periples vitals, combinació perfecta de predestinació i atzar, de funàmbuls en equilibri sobre la corda fluixa de la pròpia vida, esperonats a caminar endavant per no caure en el buit.

Sempre he pensat que aquestes vides de caire novel·lesc pertanyien a una altra època i que eren ben diferents de les nostres, les vides de les generacions nascudes entre els anys cinquanta i la dècada dels vuitanta del segle XX. Perquè fins fa poc, i tret de casos excepcionals que sempre n’hi ha, les nostres vides, la meva i les dels meus coetanis, com les de la generació precedent i la posterior, han estat molt més lineals, pautades i, sobretot, previsibles. Vides petit burgeses, per herència o conquesta, en què l’aventura i la incertesa han quedat relegades a reduïts espais d’oci planificats i organitzats al mil·límetre, amb un marge escàs per a la improvisació.  Pel que fa a la Història amb majúscules, la nostra generació encara no ha viscut grans drames o desastres d’una manera directa i personal, tret dels esdeveniments d’ordre mundial que ens han sacsejat o tocat a major o menor distància, de l’estil:  I tu on eres l’11 S?  I a propòsit d’això, se m’acut que posats a posar etiquetes, als baby boomers ens escauria potser també aquesta altra: “generació I tu on eres?Perquè al cap i a la fi, tot i haver presenciat i protagonitzat la gran transformació política, social i tecnològica de la mal anomenada post-modernitat, les grans tragèdies de la Història com la guerra, la migració, la pobresa i la fam, les hem viscut fins ara únicament televisades, potser amb horror, sí, però confortablement asseguts al sofà de casa i empunyant com a única arma de defensa el comandament a distància. Una distància, però, que amb l’arribada del nou mil·lenni va començar a escurçar-se. El tret de sortida, l’atemptat terrorista de l’11 S, una nova modalitat de guerra que transcendia els exèrcits convencionals i inoculava en la població civil una nova por: la consciència de la vulnerabilitat evident del nostre món, primer als Estats Units i tres anys després a Europa… i tu on eres l’11 M?

I només pocs anys després, una altra sotragada, de naturalesa diferent però d’ampli abast i llarga durada: la fallida de Lehman Brothers. Recordo que quan va començar la crisi econòmica, una coneguda em va dir: Ostres! Ara he començat a comprar marques blanques, fins ara no ho havia fet. I vaig pensar: hem viscut i vivim encara a l’oasi del planeta. N’hem estat i en som encara els privilegiats. Perquè res de terriblement greu ens ha succeït fins ara, hem viscut, malgrat tot, a recer de les bombes, la misèria, la malaltia i la fam. I ara ens toca això: haver-nos d’estrènyer el cinturó i haver de resistir una crisi econòmica que no sabem què ni on ens portarà. Per primer cop hem d’aprendre a conviure amb una incertesa de debò i no de videojoc. La mateixa incertesa i inseguretat amb què van viure molts d’aquells avantpassats amb biografies de pel·lícula. I això ens espanta, és clar, perquè no hi estem acostumats. Hem crescut i viscut molt còmodament fins ara en aquest oasi del planeta anomenat, no és per res, Primer Món. Tot això vaig pensar aleshores, quan començàvem a patir la crisi i a parlar-ne.

I va ser així com una crisi econòmica devastadora i d’escala mundial es va abatre implacable sobre aquest petit món nostre de classe mitja, baixa o alta, formada i viatjada, professional i treballadora, aixoplugada sota el paraigua d’un estat del benestar cada cop més debilitat, i ens va portar potser la primera gran sotragada de la història, de la nostra història: varem ser tocats per la pobresa, la vam veure de més a prop, a casa nostra. Va sortir de la televisió per poblar el nostre paisatge. Vam patir i patim encara la incertesa d’un sistema laboral precari i descoratjador, hem passat de ser mileuristes indignats a mileuristes agraïts de tenir una feina. Ens han empobrit amb l’augment de preus dels productes i serveis de primera necessitat, hem presenciat i patit una pèrdua progressiva de llocs de treball estables i per tota la vida. I en l’àmbit geopolític, els atacs indiscriminats del terrorisme jihadista arreu del món, com a amenaça real i global impossible de predir i difícil de combatre, ara sí, ben a prop nostre… i tu què feies el 17 A?

I tot i que res no tornarà a ser com abans de la crisi econòmica ni de l’11 S, no hauríem d’oblidar que, malgrat tot, encara seguim essent els privilegiats habitants de l’oasi primer-mundista del planeta. I segurament per això, perquè hem viscut el període de major estabilitat política, econòmica i social de la Història d’Occident, les nostres vides han estat i són encara, en gran mesura, lineals, planeres, previsibles i monocromes. Vides per redactar un Currículum Vitae més que per escriure’n una Biografia.

Però el canvi de rumb ja s’ha produït i és ara quan comencem a ser plenament conscients que hem assistit a un canvi de paradigma – una mutació, en paraules d’Alessandro Baricco-  que ha donat lloc a aquest món nou en què els nostres fills comencen la seva vida adulta amb unes eines i unes idees ben diferents de les nostres. Un nou escenari, una nova realitat sobre la qual nosaltres, la generació baby boom, ben poca cosa els podem dir, perquè encara l’estem desxifrant i mirant de comprendre i perquè les certeses sobre les quals varem construir i projectar la nostra vida s’han esvaït. Als qui ara comencen a dissenyar el seu futur els resulta inconcebible creure que hi hagi res que hagi de durar i perdurar fins a la mort: una casa, una professió, una feina, un matrimoni, un lloc de residència. Ni tan sols pensen que aquesta perdurabilitat tingui un valor per ella mateixa; no poden pensar-ho havent presenciat, com han fet, l’enfonsament clamorós dels pilars sobre els quals es fonamentava el món dels seus pares: aquell món en què després de la formació t’esperaven les primeres feines i després d’un període relativament breu t’arribava la promoció i el lloc de feina fix per tota la vida; aquell en què després d’un o més nuviatges i algun que altre desengany, coneixies la persona amb qui creies natural i necessari comprometre’t a passar la resta dels teus dies; aquell en què després de viure en alguns pisos provisionals o compartits, trobaves el lloc que, per fi, anomenaries casa; en definitiva, aquell món que semblava assentar-se sobre bases sòlides inspirades en valors com la igualtat de drets i d’oportunitats, en la família com a institució que donava estabilitat als membres que la integraven i com a projecte vital carregat de sentit, en una vida laboral fonamentada en l’esforç i el treball personal, que havia de conduir a l’assoliment d’unes fites professionals prèviament definides. Tota aquesta aparent solidesa s’ha anat esquerdant de mica en mica en aquestes primeres dues dècades del mil·lenni per donar lloc a aquella modernitat líquida de la qual parlava el sociòleg polonès Zygmunt Bauman per descriure el món d’avui. Un món líquid, de contorns canviants i flexibles, sense certeses, sense fronteres. I és aleshores quan ens precipitem a dir: no ho tenen fàcil, no, aquests fills nostres! Perquè no tenen referents ni models que els serveixin com a guia per construir el seu futur i perquè molt probablement hauran de migrar…

Però n’estem segurs d’això que diem? O més ben dit, estem segurs que aquestes dificultats són únicament un obstacle? No podríem considerar-les també una oportunitat?  Potser valdria la pena aturar-se un moment i no donar per descomptades teories catastrofistes influïdes pel nostre desencís. Perquè potser aquests joves tenen una cosa millor: la frescor i la força dels pioners. I perquè precisament a causa del fracàs del model anterior comencen la seva vida adulta sense idees preconcebudes sobre la manera correcta de procedir.  Ells s’han trobat amb  un canvi de paradigma del qual no són plenament conscients perquè es va gestar als anys de la seva infantesa, però potser parteixen d’una certesa sobre la qual construir: saben que no poden repetir vells esquemes, tenen la llibertat i gairebé l’obligació de replantejar-se la vida de dalt a baix i en totes les seves facetes: la personal, l’amorosa, l’estudiantil, la social i la professional. Aquests fills del divorci, la precarietat laboral, la globalització, l’ecologisme i la revolució digital estan, potser sense saber-ho, elaborant una nova manera d’entendre la vida i de viure-la que poc o gens s’assembla a la que teníem nosaltres, aquells qui varem empaitar l’estabilitat en tots els àmbits de la vida, aquella utòpica solidesa envers la, potser més realista, liquiditat. Molts d’ells tenen a més una cosa que nosaltres no teníem: el sentiment que casa seva no és només el lloc on van néixer, sinó el món sencer, un món que amb la nova tecnologia ha deixat de ser inabastable.

I en aquest canvi de plantejament vital, la insurrecció digital, com li agrada anomenar-la a Baricco, tindrà molt a veure, perquè no es tracta només d’innovació tecnològica sinó que va molt més enllà: és el fruit d’una revolució mental que està donant lloc a un món nou i un nou sistema de pensament. En el seu darrer llibre, The Game, una història audaç, brillant i suggerent de l’adveniment de l’era digital, Baricco, exposa amb rigor històric, coneixement, entusiasme i grans dosis d’humor l’origen i les característiques d’aquesta revolució/insurrecció.

I ens dona una pista en una reflexió molt interessant quan glossa algunes de les explicacions que el creador de la Xarxa, Tim Berners-Lee, va donar per explicar què era la World Wide Web.

Tradueixo: un hipertext és un text que no ha de ser lineal – explicava Berners-Lee –. Fantàstic – exclama Baricco i segueix – Un text lliure de les cadenes de la linealitat. Un text fet com una tela d’aranya, com un arbre, com una fulla, digues-li com vulguis. Un text que explota a l’espai i no llisca cap a baix d’esquerra a dreta, de dalt a baix. I més endavant: No hi ha un topall a la xarxa  –deia Berners-Lee–  la pots mirar des de molts punts de vista. I Baricco de nou: A una civilització que durant segles havia estat acostumada a buscar l’estructura del món posant-lo en fila de dalt a baix o a afrontar el problemes ordenant-los del més gran al més petit, aquell individu li estava dient que la Web era un món sense un inici ni un final, sense un abans i ni un després, sense un  sobre i un  sota, hi podies entrar des de qualsevol lloc, i aquest lloc hauria estat sempre la porta principal, i mai l’única porta principal. No hi veieu aquí el reflex d’una revolució mental enorme?No es tractava només d’una qüestió de tècnica (…) era una qüestió d’estructura mental, de moviment de pensament, d’ús del cervell. I més endavant encara, Baricco conclou: aquesta cosa – referint-se a la Web–  és una manera de pensar, no és un instrument que compres, utilitzes i segueixes pensant de la mateixa manera que abans. És una manera de moure la ment (…).

I acabo amb una història breu. La de la filla d’una amiga, que havent acabat els estudis va decidir posar-se a treballar mentre rumiava què faria amb la seva vida. Un any com a dependenta en una botiga de bijuteria li va servir per fer una primera experiència de feina de cara al públic i per estalviar. Finalment va prendre una decisió: estudiaré el grau de traducció i interpretació – té facilitat i interès pels idiomes– i ho faré a distància, a una Universitat on-line. Això em permetrà acomplir allò que sempre he desitjat: viatjar. Viatjaré pel món i treballaré. Treballaré d’allò que sorgeixi, dependenta, cambrera, professora d’idiomes, amb horaris que em permetin seguir estudiant. I coneixeré nous països, no com una turista qualsevol que hi va de vacances, sinó com una habitant més d’aquell lloc. Això és el que faré. Viatjar, treballar, estudiar, viure…

Us sona d’alguna cosa, això? Una vida lliure de les cadenes de la linealitat. Un projecte vital que podries emprendre des de qualsevol lloc, i aquest lloc serà sempre la porta principal, i mai l’única porta principal…

En conèixer el seu pla, la vaig felicitar. Des de la meva posició de mare em va resultar inevitable recomanar-li que prioritzés els estudis per sobre de tot. Però la vaig animar, convençuda que aquell projecte sorgia de la valentia i l’honestedat d’escoltar-se a ella mateixa, en un paisatge desèrtic de referents possibles, i que estava començant, sense saber-ho, a escriure les primeres línees del que serà, sense dubte, un dels múltiples models de biografia del segle XXI.

—-

Alessandro Baricco, The Game, Einaudi 2018

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s