Bon dia, incertesa

Es medeix la intel·ligència de l’individu per la quantitat d’incertesa que és capaç de suportar.

Immanuel Kant

Fa exactament un any, referint-me a la crisi econòmica de 2008, vaig escriure:

Hem viscut i vivim encara a l’oasi del planeta. N’hem estat i en som encara els privilegiats. Perquè res de terriblement greu ens ha succeït fins ara. Hem viscut, malgrat tot, a recer de les bombes, la misèria, la malaltia i la fam. I ara ens toca això: haver-nos d’estrènyer el cinturó i haver de resistir una crisi econòmica que no sabem què ni on ens portarà. Per primer cop hem d’aprendre a conviure amb una incertesa de debò i no de videojoc (…). I això ens espanta, és clar, perquè no hi estem acostumats. Hem crescut i viscut molt còmodament fins ara en aquest oasi del planeta anomenat, no és per res, Primer Món”.

En aquell escrit volia subratllar com havia estat d’extraordinari, en el sentit més literal del terme – és a dir, fora del que és ordinari – el període que arrenca després de la Segona Guerra fins arribar al tombant del segle XX. Extraordinari quant a l’assoliment d’una relativa pau i estabilitat política, econòmica i social al continent europeu. La consolidació a Europa d’uns estats democràtics – monarquies o repúbliques parlamentàries – que a velocitats diferents i amb més o menys fortalesa van construir allò que coneixem com Estats del Benestar: un conjunt d’institucions dissenyades per garantir drets fonamentals a tota la ciutadania, mercès a l’existència d’estructures universals d’educació, sanitat i serveis socials. Però, com ja sabem, la bonança econòmica que sostenia aquestes estructures socials va rebre un cop molt fort amb la crisi econòmica que va esclatar en acabar la primera dècada del nou mil·lenni.

L’estabilitat econòmica i social, l’absència de conflictes bèl·lics, l’abundància d’aliments i de productes de primera, segona, tercera i cap-ni-una necessitat, l’accés a l’aigua potable i sense restriccions, la riquesa energètica amb un suministrament constant i global de gas i electricitat, l’accés a les comunicacions, als transports, a una llar, l’accés a l’escola, a la universitat, a la cultura, a l’educació, a la feina i… també a la sanitat, a la guarició de la malaltia, als medicaments, a les cures i tractaments, a l’atenció mèdica i hospitalària. Aquest ha estat el nostre ecosistema des que vam néixer. Els homes i les dones que hem nascut i crescut a Europa a partir de la segona meitat del segle XX hem donat per descomptats tots i cadascún dels elements d’aquesta llista. La vida és tot això per nosaltres. Les nostres vides han gaudit de tot això. Si pensem en termes globals i aixequem els ulls dels nostres melics ningú no podrà negar-me que hem estat afortunats de néixer quan ho vam fer en aquesta part del planeta.

Però ara semblaria que la meva frase, “Perquè res de terriblement greu ens ha succeït fins ara”, hauria deixat de ser vàlida un any després d’haver-la escrit. Perquè aquest funest mes de març, de manera estranyament sobtada, les nostres vides comfortables, pautades, linials, programades i previsibles s’han esfondrat en un estrany abisme d’incertesa. I observo les reaccions i escolto el que es diu i provo d’entendre el comportament d’aquesta massa humana que pateix i es lamenta. Perquè això sí, hi ha molt de soroll, molta cridòria, gairebé histèria en segons quines reaccions. Però per sort, també hi ha l’humor, la distància i la relativitat. La reflexió i el silenci.

No parlaré de la malaltia perquè no en sé prou, per no dir gens, sobre ella. Ni tan sols en diré el nom, de tant que es diu. Parlaré del que estem fent amb ella, des que la tenim entre nosaltres i del que ens està passant com a societat, com a individus, com a col·lectivitat.

Hi ha moltes coses que em costen d’entendre. Em costa d’entendre una societat que en començar l’epidèmia respira alleujada quan diu: les víctimes només són persones majors de 80 anys amb patologies prèvies. Menys mal! Respirem tranquils tots els under-80, sans i estalvis. Em costen d’entendre aquells qui viuen el confinament a casa com una prova terrible o, pitjor encara, coma una restricció de la llibertat individual, quan potser la seva veïna és una sanitària o una altra professional que ha de sortir de casa per seguir treballant i que cada dia entra en contacte amb persones que la podrien contagiar a ella i als seus. Ja no diré que em costa d’entendre tota la classe política quan fa un ús electoral i partidista de l’epidèmia, perquè ja se sap que des de fa uns anys vivim en estat de campanya electoral permanent i no m’esperava més d’ells i elles. No els escolto gaire, la veritat. Només quan han de donar dades oficials i explicar l’estat de la situació. Però tampoc no soc tan experta ni tan sàvia per criticar la gestió que estan fent d’aquesta crisi. Estic convençuda que fan el que poden i segurament estan prenent decisions bones, no tan bones, regulars, errònies i fins i tot nefastes. Però això, si cal, només ho sabrem en perspectiva i fent-ne l’anàlisi a posteriori, quan tot hagi passat. Al final, als polítics només els demano que treballin molt i que parlin poc. I gairebé els imploro que sàpiguen gestionar mínimament bé la post-epidèmia, cosa que em genera molts dubtes i encara més preocupació.

Observo una paradoxa. Una epidèmia semblaria, a primera vista, el fet democràtic per excel·lència ja que el virus no fa distincions entre rics i pobres, ni entén de classes socials. Però hi ha diferències, desigualtats, i grans, entre les moltes categories de persones que, de cop i volta, ens trobem al seu davant per combatre’l. Perquè uns el combaten de debò, mentre d’altres ens refugiem a casa. Perquè per salvar-nos tots, o una bona part, uns quants no hem de fer res més que quedar-nos a caseta. I els que el combaten són molts i variats: no són només aquells qui es troben a les trinxeres i als qui regalem aplaudiments sincers de reconeixement cada vespre, també són aquells que gràcies a la seva feina fan que el suministrament de TOT no s’aturi i que tinguem reserves de paper higiènic per deixar en herència als nostres fills. D’altra banda, no podem oblidar totes aquelles persones que ja patien, i molt, abans d’aquesta crisi sanitària; són molts els col·lectius desafavorits que malvivien en condicions de precarietat absoluta, o que ja estaven malalts o que eren depenents i que no em prendré la molèstia d’enumerar perquè apel·lo a la memòria i sensibilitat de qui llegeixi això. Aleshores, en aquesta crisi també hi ha ciutadans de primera, segona, tercera i quarta categoria i hi ha també els pàries de la terra, que segueixen existint encara que ja no surtin als telenotícies. Per això, quan escolto els laments d’algú que com jo ha hagut d’interrompre la seva rutina habitual per estar-se’n a casa, amb la possibilitat de tele-treballar i amb l’única obligació de seguir les recomanacions d’higiene i precaucions de distància, sabent, a més, que aquesta situació tard o d’hora acabarà i que podrà tornar a fer la vida d’abans o gairebé, no puc evitar pensar que tanta bonança econòmica i social ens ha fet dèbils, poc valents, gens resilients; fills d’una societat que de tant benestar s’ha tornat poruga i egoista a parts iguals. Només un exemple d’això: ahir vaig escoltar a la ràdio la intervenció d’un home que treballava en alguna cosa relacionada amb la venda d’aliments. Es parlava sobre la repercussió psicològica que estava tenint el confinament. Aquest home estava amoïnat, i amb raó,  perquè ell seguia treballant i cada dia contactava amb moltes persones i patia per la seva seguretat quant a la possibilitat de contagi d’ell i de la seva família. Al final de la seva intervenció, va dir: a tots aquells qui viuen el confinament com una tragèdia els dic que si ells necessitaran un psicòleg, jo potser en necessitaré tres o quatre quan s’acabi tot això.

Per solidaritat amb totes aquestes persones que cada dia s’exposen per tots nosaltres, per empatia amb tots aquells qui han perdut algú estimat en aquesta epidèmia, per respecte als malalts i a les seves famílies, a totes aquelles persones que estan en una situació molt més vulnerable que la nostra, els diria a tots els altres, aquells qui, parafrasejant el filòsof Bernat Dedéu, només hem de triar entre Friends i How I met your mother per passar el nostre confinament, callem, sisplau! Deixem de queixar-nos! A ningú no l’importa un borrall com estem vivint la nostra reclusió de persones sanes i riques, ni quins problemes psicològics estem tenint. I encara més, ja cal que ens preparem. Potser faríem bé d’aprofitar el confinament no tant per fer aprovisionament de paper higiènic, sinó per abastir-nos de més fortalesa, imaginació i valentia per afrontar el que vindrà després, que no serà gens fàcil i potser més dolorós del que ens pensem. Perquè tinc la impressió que de la nostra capacitat per suportar el que vivim ara dependrà l’actitud amb què afrontarem la post-epidèmia, així que ja podem donar-li la benvinguda a aquesta incòmoda incertesa de no saber quan ni com acabarà tot això, ni què n’haurem après de tot plegat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s