Any 1 després de C

No et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu per al teu país.

John Fitgerald Kennedy

Sembla com si hagués passat molt de temps, però només érem a l’inici del confinament. Ens havien dit que per seguretat no podíem sortir de casa i la mesura ens devia semblar tan estranya que alguns van voler veure en aquella circumstància inèdita un atac benintencionat de les forces de la natura. A l’univers virtual es van viralitzar una mena de vídeos amb imatges d’una natura ferotge i embravida que expressaven la idea utòpica que aquesta crisi havia esclatat amb el propòsit ocult de provocar una frenada global i catàrtica que hauria de donar pas a un món millor, més habitable, més just. Però semblava més una esperança, un clam, que una teoria amb fonament; era i és la necessitat de veure el virus com un pretext per adonar-nos que no podem seguir d’aquesta manera, que hem d’aturar aquesta escalada cap a la destrucció ambiental del nostre hàbitat i aquest sistema econòmic depredador que provoca a més tanta desigualtat i injustícia social. Un desig ingenu que neix de la creença que el món és un lloc poblat només per bones persones que lluiten plegades en una mateixa direcció per a assolir el bé comú. Una idea que pressuposa que allò que anomenem humanitat és un tot, és un nosaltres, units i amb sentiment de comunitat. Potser un temps ens ho vam creure que podria ser així, però la Història ens ha de servir per recordar-nos que mai no ha estat així i l’organització social i econòmica actual tampoc no deixa entreveure que anem en aquesta direcció.

Què ens ha fet suposar que ara seria diferent? Que després de la COVID-19 canviaria tot? Que es produiria una mena de reset a escala mundial del qual en sorgiria un món millor, més just, més habitable? Que la pandèmia marcaria un abans i un després, com si tornéssim a començar i el 2021 esdevingués l’any 1 després de C? Semblaria una ingenuïtat pensar d’aquesta manera tret que governants i ciutadania estiguéssim realment disposats a operar aquest canvi. Des d’alguns sectors, se senten veus exigint als Estats que aquesta vegada assumeixin la crisi, perquè la depressió econòmica que ens ve a sobre no pot recaure un altre cop sobre una ciutadania que mai no s’ha arribat a refer de la crisi anterior. En definitiva, que en comptes de rescatar la banca, ara sí o sí s’ha de rescatar la gent. Que el balanç d’aquesta emergència no pot tornar a ser que hi hagi una major part de població més empobrida en benefici d’una minoria, sempre més petita, impúdicament enriquida. Seran capaços els Estats, les primeres potències que ho decideixen tot i els qui hi ha al darrere, impedir que aquesta nova recessió perjudiqui només i exclusivament la part més desfavorida de la població?

I encara més – i és aquí on em serveix la tan citada frase de J.F. Kennedy que encapçala aquest escrit – què estem disposats a fer nosaltres, els ciutadans que també formem part d’aquesta immensa majoria de població? Què està disposat a fer cadascú de nosaltres, des del seu microscòpic àmbit personal i les seves possibilitats, per endegar aquest canvi global? Doncs sí. És aquesta també la pregunta que cal fer-se si el nostre somni d’un món millor és un desig sincer. I com que prefereixo veure les coses en termes globals, només canviaria unes paraules de la frase de J.F. Kennedy: en comptes de “el teu país” hi posaria “el món”. I així, a tots aquells que diem que desitgem un món més habitable i més just ens diria, citant una bona amiga meva: que cadascú de nosaltres es reuneixi amb ell mateix per saber quins canvis està disposat a fer, quines renúncies potser, en benefici de la comunitat. A què estem disposats a renunciar per a què el món sigui més igualitari, més respirable, més humà, més generós amb les persones, totes, i amb la natura, una. Per començar, se m’acut que podem revisar a fons els nostres hàbits de consum. Establir noves prioritats, distingir entre necessari i superflu i desprendre’ns d’allò que no és essencial, ara que hem après a reconèixer l’essencialitat d’alguns productes i serveis. Potser ens adonarem que en comptes de renúncia és un guany de llibertat inesperat. Afavorir el comerç just i el de proximitat, no amb l’ànim de boicotejar ningú sinó amb l’objectiu de beneficiar sectors més desfavorits. Revisar la nostra mobilitat, laboral i d’oci, reduint-la o buscant alternatives més sostenibles. Dedicar-nos als altres, dedicar una part del nostre temps a ajudar persones més vulnerables que la pandèmia ha fet visibles o convertir-nos en membres actius d’associacions humanitàries. I últim però no menys important, esdevenir ciutadans compromesos i crítics amb la gestió política sigui del color que sigui, independentment si la fan els “nostres” o els “altres”, i mobilitzar-nos per exigir-los responsabilitats en la seva gestió.

Altrament, si l’única cosa que som capaços de fer és enviar-nos vídeos bonics, amb música efectista, on una veu en off, intencionadament dramàtica, va recitant obvietats sobre el desig d’un món millor, més just i respirable, per després oblidar-nos-en al cap de cinc minuts, aleshores no cal que fingim més. Acabarem abans en reconèixer i acceptar que formem part de l’engranatge, que en som una peça més i que, en realitat, no volem que res no canviï si el canvi significa perdre algun dels suposats privilegis que tenim. En definitiva, respondre amb sinceritat a la pregunta de Mr.Kennedy i reconèixer que en realitat no estem disposats a fer res per al nostre món o, millor encara, admetre sense embuts que ens sentim impotents davant d’aquest sistema econòmic monstre-fagocitador en què estem atrapats.

Diuen que res no tornarà com abans, que anem cap a una nova realitat, que potser al començament ens costarà d’acceptar i que enyorarem una certa vida d’abans, però amb el temps ens hi adaptarem, obedients i resistents, perquè si alguna certesa tenim és que sobrevivim gràcies a la nostra gran capacitat d’adaptació. I així, passarà el temps, la novetat deixarà de ser-ho i esdevindrà norma, ens hi acostumarem… aleshores ens tornarem a refugiar en el nostre smartphone i, desmemoriats, tranquil·litzarem la nostra consciència mirant vídeos d’aquells que ens prometen la il·lusió d’un altre món, més humà, més sostenible, més just.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s