Bellesa versus Vellesa

A la nostra societat de consum existeix un mercat ampli i variat de productes i serveis relacionats amb la cura del nostre cos i el culte a la bellesa. La publicitat i el màrqueting s’encarreguen de fer-nos-ho notar cada dia: vivim envoltats d’una iconografia que ret un homenatge permanent a tot allò que és bell i jove.

Des del Dorífor de Policlet – primer cànon de bellesa – fins ara, l’ideal estètic ha anat canviant segons els gustos i els dictàmens de cada època fins arribar al moment actual en què la bellesa femenina i masculina estan indissolublement lligades a la idea de joventut. És bell allò que és jove, jove de debò o en aparença. A la vegada, la joventut està associada a la salut, a la bona salut. Per tant, és bell allò que es jove perquè és o està sa. D’aquesta manera, bellesa i salut van de la mà. Cossos forts i atlètics, fibrats – neologisme que ascolto sovint – broncejats en la justa mesura, sense un fil de greix, sans i joves. Aquest és el model de bellesa que el màrqueting global de manera més o menys explícita ens està venent des de fa uns quants anys. I no cal que ens hi posem en contra, no, perquè el negoci que mou és tan arximil·lionari i engloba tants sectors de l’economia que hi ha molt d’interès en mantenir-lo malgrat la despesa econòmica i el perjudici mental que ens pugui ocasionar. Perquè aquesta idea de bellesa gairebé inassolible per la majoria de les persones, a part de ser un escurabutxaques poderós, pot arribar a ser una font inasgotable d’insatisfacció i patiment.

En som conscients tots i, especialment totes, d’aquesta tirannia de la imatge perfecta que ens pot portar a un estat d’insatisfacció constant i a anhelar ser el que no som, o com no som, a negar la nostra naturalesa. I, de la mateixa manera que ja fa unes quantes dècades vam aprendre que el tabac era nociu per la nostra salut, ja podríem haver aprés també que aquest sentiment de frustració amb el nostre cos, portat al límit, pot provocar unes patologies físiques i mentals no menys perilloses que l’addicció al tabac.

La ciència i la tecnologia també participen en el negoci de l’estètica i ja fa temps que s’han posat al servei de la indústria per a llançar al mercat una sèrie àmplia i variada de tècniques, productes cosmètics i nutricionals prometedors de bellesa i eterna joventut. I ja sabem que el suposat aval “científic” de molts dels productes que comprem acostuma a donar al consumidor una certa garantia de seriosa fiabilitat.

En el camp de la medicina, primer va ser la cirurgia plàstica, contudent i agressiva, i més recentment, a partir d’una visió holística del pacient, apareix un nou concepte, la medicina anti-aging: un tractament integral que neix amb l’objectiu de retardar i pal·liar els efectes de l’envelliment. Una nova idea de cura multidisciplinar que promet una longevitat sana i feliç a totes aquelles persones que puguin invertir temps i diners en afrontar la darrera etapa de les seves vides. A partir d’estudis genètics i proves analítiques la medicina anti-envelliment proposa una reorientació d’hàbits de vida, amb una alimentació controlada, exercici físic i el suministrament de complements nutricionals, a més de tractaments hormonals personalitzats segons el pacient. En definitiva, un altre escurabutxaques, adreçat això sí, a un públic selecte i minoritari. La resta, i en això potser consisteix el veritable negoci, ens limitem a adquirir de tant en tant i de manera erràtica – perquè algú ens ha dit o perquè ho hem llegit no sé on – qualsevol producte d’aquesta mena que trobem a les lleixes de supermercats o botigues bio, físiques i virtuals, i que ens recorden aquesta noció etèria d’anti-aging sense saber exactament què és i per a què serveix: ara unes perles d’onagra, ara unes llavors de llí o de chía, ara un potet de cúrcuma o unes càpsules d’omega 3 i 6, ara l’aigua de mar, ara una ampolla d’aloe vera… i tan contents! Perquè, a més, com es tracta de productes “naturals” – ja caldria revisar què vol dir això exactament – no et poden fer cap mal o el que és gairebé el mateix: potser no et faran res de res!

Al final, el pensament que anima tot aquest negoci és el de maquillar fins a negar una part de la vida que és inevitable però que no ens agrada: la vellesa. No hi volem arribar. Som una societat anti-envelliment. Ens resistim a acceptar que el nostre cos, tard o d’hora, començarà a fallar i que la nostra vida entrarà en una nova fase més lenta i pausada, menys productiva – en el sentit de “fer coses” – una etapa en què necessitarem l’ajuda dels altres dels qui serem depenents. I això ens espanta no només perquè tenim por de la feblesa sinó perquè no estem gaire segurs de qui hi haurà a l’altra banda per fer-se càrrec de nosaltres. Qui ens cuidarà? Els fills? Els professionals de la salut? L’Estat?

Però el cert és que gràcies als avenços mèdics i a una alimentació abundant i variada envellim millor que abans i vivim molts més anys. Ja no és tan estrany escoltar que la mare d’algú ha fet els 100 anys. “Les persones que arribaran als 130 anys ja han nascut”, vaig llegir no fa gaire.

I aleshores, què passa amb tota aquesta gent gran quan arriba la Pandèmia? Què en fem de tots ells quan ens adonem que, amb o sense patologies prèvies, tenen més probabilitats de ser contagiats i de morir? Ens fan nosa quan tenen la mala sort de posar-se malalts perquè ocupen massa llits d’UCI? Posem en dubte la seva hospitalització? Prioritzem? Hi ha malalts de primera, segona i tercera categoria segons l’edat?

Al començament de la pandèmia de la COVID-19 va esclatar un debat sobre aquesta qüestió. A Europa sembla haver-hi diferències de sensibilitat entre nord i sud en relació a la cura dels ancians. I per primer cop en molt de temps m’he sentit orgullosa de pertànyer a una cultura mediterràniament càlida en les relacions familiars i l’expressió dels afectes. Però a la vegada, i de manera urgent, aquesta crisi ha fet palès que cal renovar de dalt a baix el concepte i la gestió de les residències de persones grans.

És curiosa aquesta societat nostra que vol allargar la vida al màxim però que després menysté els seus vells, que a més d’improductius ja no són ni bells ni sans, per considerar-los una càrrega massa feixuga per a l’administració i els maltracta sense garantir-los tota l’atenció i les cures que mereixerien.

I qui vol cel·lebrar el 100 anys amb aquestes perspectives?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s