Un amic em va dir fa poc que, en qüestió d’aliments, sempre procurava comprar només aquells productes que la seva àvia hauria reconegut. Amb aquestes paraules, potser un xic exagerades, expressava el seu desig de consumir productes frescos, naturals, dels quals conegués l’origen, poc o gens processats i, en la mesura del possible, del territori. La cosa em va semblar, si més no, curiosa. Perquè en aquesta societat globalitzada en què tenim a l’abast mercaderies d’arreu del món, el desig d’una alimentació local i menys variada semblaria una mena de renúncia al ventall infinit de possibilitats gastronòmiques que el mercat global ens ofereix. Però per arribar fins aquí han hagut de passar moltes coses. I potser en aquesta carrera cap a la universalització dels costums i modes alimentàries, hem perdut altres coses pel camí, com la consciència d’allò que mengem i del perquè.
Tot comença a la dècada dels 60 quan els electrodomèstics entren a la major part de les llars del món industrialitzat, introduint canvis en la conservació i la preparació dels aliments. I veurem que una conservació de llarga durada serà la clau de tots aquests canvis ja que permetrà el trasllat de productes alimentaris d’extrem a extrem del planeta. D’altra banda, els moviments migratoris o l’obertura de mercats, faciliten l’exportació de tradicions culinàries arreu del món. Si donem un cop d’ull als canvis viscuts al nostre país des dels anys 60 del segle passat fins ara, és considerable la quantitat de modes i tendències que s’han anat succeint al llarg del temps: del fast-food a la nouvelle cuisine, de la introducció i arrelament dels restaurants orientals a la popularitat de la cuina àrab en totes les seves variants; de l’exotisme a la redescoberta de la nostra tradició culinària; de les receptes de l’àvia a la deconstrucció de l’hamburguesa. I això només pel que fa a la gastronomia. Paral·lelament als costums alimentaris “oficials” sorgeixen també maneres de menjar alternatives com el vegetarianisme, el veganisme o la cuina macrobiòtica, nascudes no només de la creixent consciència animalista, sinó també de la preocupació per la qualitat i frescor d’allò que ingerim. Més recentment, i en la mateixa línia de voler retornar a una manera de menjar sana i ecològica, l’aparició de tota la gamma de productes “bio”, “eco” o “100% naturals”, hauria de començar a despertar sospites sobre cap a on volen dirigir els nostres hàbits de consum els suposats experts en la matèria. De sobte, surten al mercat els “superaliments”: baies, llavors, algues i tota una sèrie de complements alimentaris que prometen l’aportació concentrada de vitamines, minerals i oligoelements de propietats miraculoses per la nostra salut. I la polèmica està servida: doncs hi ha nutricionistes que en promouen les virtuts, mentre que d’altres les neguen.
Si amb això no en tinguéssim prou, no hi ha dia que no ens llevem amb la notícia d’un darrer estudi de la Universitat de Massachussets (perquè això sí, mai no serà de la Universitat de Zimbabue) que demostra que un cafè al dia serveix per prevenir certes malalties. Però l’endemà, un altre estudi d’una altra universitat, amb el mateix prestigi, demostrarà que el consum reiterat d’aquell cafè “del dia anterior” tindrà, a llarg termini, efectes devastadors sobre el nostre sistema nerviós. A qui creure? Què pensar? Què consumir i què no?
No m’agrada veure-ho tot en clau conspiracionista, però davant la proliferació de notícies d’aquesta mena, convindria afinar el nostre sentit més crític i començar a preguntar-nos quins excedents de producció o interessos ocults del mercat hi ha al darrere. Perquè, qui es recorda ara de les famoses “baies” del Goji? Aquelles boletes de color vermellós, de gust força desagradable, que havien de perllongar-nos la vida com a monjos tibetans. Per no parlar de la irrupció de la cúrcuma que, amb promeses similars de longevitat, va tenyir d’ocre les nostres taules durant un temps. O què me’n dieu dels productes “sense”, que envaeixen les prestatgeries dels supermercats? Potser, en comptes d’alegrar-nos-en, hauríem de començar a deprimir-nos en pensar tots els anys que, sense saber-ho, hem estat consumint productes “amb”: amb colesterol, amb sucres afegits, amb lactosa, amb gluten, amb greixos saturats i insaturats, amb conservants i colorants, amb oli de palma i fosfats…?!
Per acabar-ho d’adobar – i mai millor dit – rius de tinta cabalosos corren per les xarxes difonent una literatura pseudo-científica sobre les propietats i no propietats de tots els productes alimentaris que tenim a l’abast. I aquesta literatura ha posat en circulació una nomenclatura que ferm servir amb naturalitat, convençuts que sabem de què estem parlant. Però ho sabem de debò? L’altre dia escoltava una dona que li deia a una altra: “L’oli d’onagra fa bé a la pell perquè elimina els radicals lliures”. Em van venir ganes de preguntar-li: “Però Vostè sap exactament què són aquests Radicals Lliures?” Perquè jo, honestament, no ho sé. Quan sento aquest nom no puc evitar pensar en una cèl·lula radical del terrorisme jihadista. I què me’n dieu dels Betacarotens? No us recorden una secta d’ascetes dels voltants de l’any 1 abans de Crist? Les Isoflavones? un grup musical de dives trans, i els Triglicèrids, una munió d’essers diminuts, imperceptibles a l’ull humà, que canten cofois i tots a una: “Som els Triglicèrids, som els Triglicèrids…!”
Però bromes a part, farem bé de no oblidar que moltes vegades, darrere la promoció de certs aliments, hi ha la supremacia i l’abús implacable de la llei del mercat. Un exemple d’això el trobem en la producció i el consum de quinoa. Només fa unes dècades, aquest cereal conreat als Andes constituïa l’aliment principal dels camperols bolivians; una menja de pobres que les classes benestants menyspreaven. Des que se’n van popularitzar les propietats alimentàries i la producció va créixer de manera espectacular, el preu d’aquest cereal es va disparar de tal manera que actualment a Bolívia, que n’és el principal productor, el 90% de la producció està destinat a l’exportació ja que ha assolit un preu prohibitiu pels mateixos camperols que la conreen.
Potser, tot aquest soroll i aquesta confusió al voltant d’un negoci arximilionari com és el de l’alimentació, hauria de començar a desvetllar la nostra consciència, la mateixa que ha portat el meu amic a prendre una decisió personal com la que he comentat al començament. De ben segur, la seva àvia pensaria que no calia estudiar tant per descobrir que menjar a poc a poc és molt saludable o que és més pràctic i menys contaminant comprar les patates al pagès de prop de casa i no al supermercat, acabades d’arribar de no se sap on. I potser ens titllaria de bojos si veiés que, a més, li hem posat noms estrambòtics a la normalitat: “Slow-food?”, preguntaria confusa. “I què vol dir Quilòmetre 0?”
Com diu un altre amic meu, directiu d’una multinacional, cada vegada que surt resignat d’una sessió de coaching que l’empresa ofereix als empleats per millorar les seves competències: “Un altre curset per aprendre a ser normals…”. I és que potser no calia anar tan lluny per redescobrir la sopa d’all!
La nostàlgia ja no és el que era 