A l’escola italiana, de ben petits, quan ja dominàvem l’escriptura en lletra lligada – la corsiva – ens feien fer un exercici que m’agradava molt:
Il pensierino
Havíem d’escriure cada dia, normalment com a deures per l’endemà, un text molt breu: un pensament, alguna cosa que se’ns acudís, una descripció, un sentiment. I ho havíem de fer amb poques paraules, en una o dos frases, tres, a tot estirar.
No era fàcil, de vegades no se t’acudia res i, per més que busquessis, res no t’inspirava, però d’altres et sortien frases increïbles, boniques, poètiques, provocadores o estranyes.
I va ser així com, a la nostra tendra infantesa, ens vam convertir, sense saber-ho, en els primers tuitaires de la història. @Pensierini1
La nostàlgia ja no és el que era 